Publicat el 21/09/2017

La capacitat de riure’s d’un mateix és un signe inequívoc de maduresa personal. Molt sovint, se’ns fa difícil riure’ns de nosaltres mateixos. I és que ens prenem la vida tan seriosament, som tan responsables i tan perfeccionistes, que ens passem moltes estones emmurriats amb la nostra persona, per no arribar a la perfecció que anhelem.

A mesura que passen els anys i acumulem baralles internes, però, anem prenent consciència que la perfecció no existeix, per molt que ens hi escarrassem. Tanmateix, en el nostre pas per aquest món ens adonem que hi ha coses molt més importants per ocupar el nostre pensament que qualsevol exigència malaltissa.

A la vida, hi ha temps per a tot. Temps per ser seriós, però també temps per gaudir, temps per banalitzar, temps per passar-s’ho bé. Qualsevol cosa de les que fem pot fer-se des de l’actitud que triem: tensos i seriosos o bé riallers i relaxats. Si ens hi fixem, podrem comprovar que des de la rialla i el relaxament les coses són més fàcils i els moments difícils més suportables. La tensió, sigui física o mental, només ens duu a carrerons sense sortida.

Tot en la nostra vida ha d’estar en equilibri. La nostra felicitat depèn de la capacitat de restar en el punt mig entre els dos extrems de qualsevol dualitat. Això és, ser seriosos i riallers en la mateixa mesura, sense deixar que cap dels dos extrems guanyi terreny a l’altre.

Si els qui ens envolten ens tenen per persones serioses, haurem de fer quelcom que els ajudi a trencar l’esquema. Ningú que vulgui gaudir de bona salut pot ser sempre seriós o, al contrari, ningú que banalitzi contínuament, podrà viure en harmonia amb el seu entorn.

L’humor i la capacitat de riure’s d’un mateix fan, en definitiva, que la vida —a voltes complicada— sigui molt més suportable.

Una de les característiques de la nostra societat és, precisament, aquest humor a flor de pell i aquesta capacitat de treure ferro a les circumstàncies més complicades i injustes. Avui, amb les xarxes socials a ple rendiment i en la travessia del desert que col·lectivament ens toca viure, podem constatar com, a continuació de cada embat, rebem infinitat de missatges al mòbil que ens fan dibuixar un somriure. I això és bo, molt bo, perquè impedeix que les vísceres sens entortolliguin a la boca de l’estómac, impedint-nos viure amb la dignitat que ens mereixem.

Res ni ningú ens pot arrabassar la joia de pertànyer a una societat adulta, conscient, respectuosa, culta, moderna i, alhora, amb un sentit de l’humor a prova de totes les vicissituds. Des del convenciment que totes les dificultats ens fan créixer i ens fan més forts, caminem amb pas ferm, segur i constant vers l’Ítaca que ja albirem. Res ni ningú no ens podrà aturar.

 

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrit publicats amb
anterioritat al web:
reginaferrando.simplesite.com
regina@reginaferrando.cat

Deixa un comentari