Publicat el 11/01/2012

INTERPRETACIÓ
Mark Womack, Andrea Lowe, John Bishop, Talib Rasool, Craig Lundberg
DIRECCIÓ Ken Loach
DURADA 109 min

Cinema social, cinema polític, cinema denúncia, són etiquetes que mai no m’han agradat. Sembla una manera de sentenciar aquestes obres a un racó obscur reservat només per als més conscienciats, quan, en realitat, de tota pel·lícula se’n pot fer una lectura política o social. El fet és que ens encanta classificar-ho tot i als poders ja els va bé, així doncs seguim caient en els mateixos pous un cop rere l’altre.

En el cas de Ken Loach, el missatge, la ideologia, sempre ha estat el més important. Però l’ètica sense estètica no arriba enlloc, i Loach va trobar un formalisme adient per a les seves obres que no interferís en les idees, però que fos suficientment poètic com per no resultar insuls. El gran risc al qual s’enfrontava (i s’enfronta) Loach amb el seu cinema és caure en el pamflet. S’ha de tenir la perícia d’un bon equilibrista per no caure de la fina corda que recorre el precipici de la demagògia. Loach va sortir-ne airós, però també va acabar esgotant un model. El realisme de Loach va anar perdent efectivitat i la mateixa crítica que l’havia elevat als altars, ara el condemna a l’oblit.

Però a l’home que ens ha deixat obres com Kes (1969), Family Life (1971), Riff-Raff (1990), Tierra y libertad (1995) o Mi nombre es Joe (1998), entre d’altres, crec que se li ha de concedir el benefici del dubte. En realitat, Loach, no busca complaure ningú ni demostrar res, ha decidit fer públic el seu pensament, les injustícies que veu, i això, amb millor o pitjor resultat, és el que fa.
Route Irish és el nom en clau de la carretera que va des de l’aeroport de Bagdad fins a la Zona Verda (el complex assegurat on viuen els funcionaris, diplomàtics i contractistes privats). La mort en aquesta carretera del millor amic i company d’armes de Fergus duu aquest a una baixada directe als inferns de la culpa i la responsabilitat.

Loach ens endinsa en el món de les companyies de seguretat privada que operen a l’Iraq amb total impunitat, ens deixa veure la brutícia que amaguen sota la catifa, però també ens mostra les seqüeles de la guerra en els soldats. La pel·lícula navega entre el drama i el suspens. La investigació per part de Fergus de la misteriosa mort del seu amic serveix no només per anar descobrint les injustícies de la privatització de la guerra i el cinisme amb què les companyies de mercenaris cobreixen les morts de civils, sinó també per aprofundir en el drama personal dels soldats i les seves famílies. Tot amb un punt de pessimisme que va més enllà del que ens té habituats el britànic.

La mà ferma de Loach és efectiva. Potser no sorprèn, sembla que ja ho haguem vist tot, però l’estil sec i directe de Loach es filtra a través del nostre cervell a poc a poc, fent que els sentiments ens vagin removent per dintre. Això sí, Loach es mostra molt més hàbil en les seqüències.

 

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc