Publicat el 21/12/2016

INTERPRETACIÓ
Felicity Jones, Diego Luna, Ben Mendelsohn, Donnie Yen, Jiang Wen, Mads Mikkelsen
DIRECCIÓ Gareth Edwards
DURADA 131 min
GÈNERE Aventures / Ciència-ficció

Ja era hora. Alguns ho donàvem per impossible. Des de la clausura de la trilogia inicial, totes les continuacions que se n’havien fet no eren altra cosa que eixamplaments del terreny comercial de la franquícia. Però resulta que ara, 31 anys després, Gareth Edwards ens presenta una història autoconclusiva (un cop més: ja era hora!) que destaca per la seva modèstia i autonomia. Si, per exemple, a la segona trilogia se la reconeixia per les tones d’infografia que etzibava a cada seqüència, Rogue One opta per l’ús de les maquetes (en una exhibició estèticament impressionant) i les coreografies d’actors especialistes. Si, d’altra banda, el treball de J.J. Abrams coixejava per la seva impersonalitat, aquest fa gala d’una ferma identitat malgrat destil·lar ‘essència Star Wars’ a cada fotograma.

Perquè Gareth Edwards no té cap intenció d’explicar-nos culebrots ni d’exhibir valors reduccionistes. Gareth Edwards només pretén entretenir-nos. I encara que pugui semblar irònic, per fer-ho se serveix del millor guió que la saga hagi tingut des d’El imperio contraataca. Es tracta d’una història fantàsticament esquematitzada, protagonitzada per un conjunt de personatges fantàsticament perfilats, dotada d’un tempo trepidant que no para d’ascendir i ascendir, esclatant en un clímax espectacular que, malgrat la seva immensitat i complexitat, no cau en l’esperpent ni en la dispersió. I tot plegat s’acompanya de la brillant banda sonora de Michael Giacchino, que ofrena un fantàstic homenatge a la composició original amb petits tints personals fàcilment identificables.

Part de la raó de l’èxit la tenen els germans Gilroy, que des del guió (cortesia de Tony, responsable dels llibrets de Jason Bourne i de la molt efectiva Michael Clayton) i des del muntatge (en aquest cas Dan, director de la fantàstica Nightcrawler) sembren i poden el material que Gareth Edwards dirigeix amb agilitat i contenció (cal recordar que el director ja havia fet gala de la seva bona mà en la planificació i coreografia de les escenes d’acció del Godzilla de 2014). Tot plegat es podria resumir com una mena de sanejament de la franquícia que passa tant per l’estètica com pel contingut: per primera vegada, el bé i el mal no són valors universals separats per una muralla infranquejable. Ara estem davant d’un conjunt de personatges que lluiten pels seus interessos i que no amaguen la seva tendència terrorista.

Igual que passava amb Animales fantasticos y dónde encontrarlos (i com també vaig apuntar sobre Aliados), Rogue One no pretén acariciar l’excel·lència, ni tampoc suposa cap punt i a part en la història del cinema, però sí que defensa amb fermesa la seva posició fins al final i, a diferència de la major part dels productes originals de la franquícia, no té ni una sola escletxa per on se la pugui criticar. Menció especial mereix el seu tercer acte, que fa pensar en un impressionant espectacle de malabars estètics i argumentals.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
Meslloc