Publicat el 06/09/2018

INTERPRETACIÓ
Vincent Lindon, Izia Higelin, Séverine Caneele, Edward Akrout, Olivia Baes
DIRECCIÓ Jacques Doillon
DURADA 119 min
GÈNERE Drama / Biogràfic

 

Són tantes les peces literàries i cinematogràfiques dedicades a les vivències de personalitats destacades que, avui en dia, podríem reunir una col·lecció de tòpics acceptats com a ‘trets imprescindibles’ en qualsevol exercici artístic d’aquesta mena. Des de l’autor d’obres d’art condemnat a la incomprensió de la seva pròpia època, fins al ‘rondinaire’ intransigent i visceral que amaga una profunda sensibilitat artística, passant pel clàssic cas de la musa, habitualment associat a una història d’amor malsana i possessiva. A Rodin, primer biopic de Jacques Doillon, el director francès ens parla de l’escultor Auguste Rodin, a qui a finals del segle XIX se li encarregà un grup escultòric que, posteriorment, seria conegut com La porta de l’infern.

Estem davant d’una pel·lícula profundament sensorial, fet que no només repercuteix en l’aspecte estètic: és un tret que percebem, per exemple, en la relació que el director estableix entre el tacte dels dits de Rodin amb el guix quan esculpeix les seves obres i amb la pell de Camille quan l’acaricia. Els dos amants s’abracen entre els llençols, manifesten el seu amor en un cos a cos que suggereix una mena de creació artística tan apassionada com les escultures de l’artista. Com si una activitat estimulés l’altra. L’Auguste Rodin que Diollin ens presenta és un personatge obsessionat (com ell mateix confessa) amb la sinceritat, fet que es tradueix en una constant absorció d’estímuls ‘reals’, ja sigui mitjançant els actes carnals esmentats o el palp dels rugosos plecs d’un arbre ancià.

El problema és que tot això queda en un segon pla per culpa de l’èmfasi que Diollin posa en els aspectes més ‘telenovel·lescs’ de la història. De fet, gairebé sembla que el director s’hagi proposat executar la llista de tòpics mencionada unes línies més amunt. Perquè, francament, no hi ha absolutament res en tota la pel·lícula que no respongui a algun d’ells. I per culpa d’això, la cuidada posada en escena de la pel·lícula i els seus elaborats plans seqüència només converteixen Rodin en una obra absolutament plàstica. Més que el retrat de la vida d’una persona real, sembla l’exercici d’un director que ha escollit un personatge aleatori per reunir una sèrie de tòpics que es podrien haver usat en qualsevol altre context.

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
Meslloc