Publicat el 08/05/2013

INTERPRETACIÓ
Rachel Mwanza, Akaub Kubi Nuc Eku Vasteub, Serge Kanyinda, Mizinga Mwinga, Ralph Prosper
DIRECCIÓ Kim Nguyen
DURADA 90 min
GÈNERE Drama bèl·lic

L’última pel·lícula de Kym Nguyen ha provocat reaccions radicalment oposades. Alguns s’hi refereixen com la “pel·lícula revelació de l’any” i fins i tot la beneeixen amb sobrenoms com “punt de referència en el seu gènere”, mentre que d’altres la cataloguen de drama superficial, producte lleuger i altres adjectius semblants. A un servidor li agradaria començar aquest article demanant una treva entre tots dos bàndols, doncs si bé no veig Rebelde com una pel·lícula perfecta en tots els sentits, sí que la trobo una bella història de supervivència explicada sense maniqueismes i amb absoluta sinceritat. El problema es troba en el fet que la seva virtut principal és també el seu principal defecte, ja que l’àgil fermesa amb què Nguyen despatxa cada seqüència tan aviat resulta estimulant com resta naturalitat als esdeveniments.

Rebelde supera amb bons resultats el difícil exercici que és plasmar en imatges una cosa tan trista com el reclutament infantil. I ho aconsegueix, sobretot, gràcies a una magnífica introducció que s’encarrega d’establir elegantment les regles del joc, tant pel que fa a la vida dels personatges com en l’estil de narrativa que ens planteja. La diàspora d’opinions es dóna quan el públic comprèn que el tempo accelerat d’aquesta presentació no té intenció de disminuir en cap moment, ni tan sols en les seqüències que més fort haurien d’impactar en l’espectador. De la qual cosa en neix un caramel enverinat, ja que al mateix temps que Nguyen aconsegueix exposar una situació tràgica d’una manera gens maniquea, en ocasions converteix la violència en un tret més monòton que impactant.

Malgrat tot, res no impedeix que entenguem el sofriment dels personatges: acompanyem els protagonistes en el seu agònic camí cap al no res, compartim amb ells la seva angoixa i la seva por. I això ens porta a pensar que tal vegada l’esmentada sensació de monotonia no sigui un resultat imprevist. L’assassinat a sang freda es converteix en pura rutina, el saqueig acaba sent un mer recurs per a la supervivència, la tortura passa a formar part del context… L’única cosa que persisteix de tot plegat són les traumàtiques seqüeles psicològiques que acompanyaran per sempre més l’existència dels nens. Seqüeles nascudes de records turmentosos que tan aviat adquireixen la forma de remordiment insuportable com es converteixen en una poderosa arma de supervivència, com demostren les visions paranormals de Komona.

Si bé és cert que el principal obstacle de la pel·lícula neix de la seva aposta narrativa, no crec que el problema tingui res a veure amb el fet de convertir la violència en monòtona. El problema es troba més aviat en certes accions dels personatges que o bé resulten forçades o bé directament no s’entenen, com també en determinades situacions en què la resolució sembla estar descaradament al servei de la conveniència argumental, cosa que desencaixa fortament amb el realisme que al mateix temps se’ns planteja. Penso, per exemple, en com d’un moment a l’altre Mago pren la decisió d’ajudar a escapar a Komona del segrest; o en el desenllaç – més aviat poc creïble – amb què es resol la seqüència del tiroteig dins del mar de roques. Detalls com aquests són els que resten profunditat a una obra que, si bé al final sacrifica l’excel·lència per acabar sent una bona pel·lícula, segueix sent del tot recomanable.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari