Publicat el 07/12/2017

INTERPRETACIÓ
Joaquin Phoenix, Alessandro Nivola, John Doman, Judith Anna Roberts, Alex Manette
DIRECCIÓ Lynne Ramsay
DURADA 95 min
GÈNERE Thriller / Drama

No és una pel·lícula perfecta, però es guanya l’interès del públic des del primer moment i el manté fins al final. Lynne Ramsay respecta els trets bàsics del gènere i alhora construeix el seu propi estil. Sap com fer gala de plans atractius i una posada en escena autoconscient sense malmetre la fluïdesa i el bon desenvolupament del relat. Aconsegueix, fins i tot, plantejar la seva proposta com una excusa per exposar reflexions i inquietuds, on l’argument és en realitat un vehicle, un context ple de capes que només s’identifiquen parant-hi molta atenció. Per això, En realidad, nunca estuviste allí és més una experiència sensorial que intel·lectual, i per això és tan difícil explicar què la fa única.

El tempo és, en bona part, l’autèntic responsable dels èxits i fracassos de la pel·lícula. Tan aviat resulta sòlid i constant com de sobte es fa irregular o innecessàriament lent. Per sort els millors moments pràcticament freguen l’excel·lència, mentre que les davallades ni tan sols acaronen el desastre. Tant en el terreny quotidià com en el de l’acció, Ramsay construeix seqüències impecables, obtenint un impressionant contrast entre tendresa i violència, entre sensibilitat i brutalitat. De la mateixa manera, és en el camp de l’al·legoria i de la metàfora on la directora escocesa no sembla acabar de saber com expressar-se, caient en la reiteració i la lentitud impostada.

Hi ha, a més a més, una subtil però profunda preocupació pels personatges. Tots els que surten, fins i tot els secundaris, tenen una personalitat molt ben definida. Amb molt poques frases, la directora i guionista és capaç de transmetre una forta sensació de profunditat, plena de matisos i de colors (un bon exemple d’això és la impecable escena de la mort d’un dels dolents, acompanyada pel fil musical d’una radio encesa, que assassí i víctima taral·legen plegats). I el més curiós és que la pel·lícula, malgrat tot, fa una estranya reivindicació de l’existència del bé i del mal, permetent-se no perdonar el mal i lloar les heroïcitats tot i no condemnar ni premiar els actes dels seus personatges.

A aquestes alçades, ja gairebé no cal dir-ho, la interpretació de Joaquin Phoenix és tan sòlida que esdevé un dels pilars de la pel·lícula. És la seva capacitat per expressar a través de la contenció el que acaba d’arrodonir l’impactant personatge d’un film potser no del tot rodó, però sens dubte interessant i reivindicable.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari