Publicat el 10/01/2018

Quina és la diferència entre la curiositat i la tafaneria?
Per què la curiositat té una connotació positiva i en canvi la tafaneria no?
No tendeixen a ser el mateix?

Quan alguna persona em crida l’atenció tinc la temptació d’acostar-m’hi i començar a fer preguntes sobre la seva vida. Malauradament, estaràs d’acord amb mi que és molt violent això de fer preguntes «perquè sí» a un desconegut. Sóc, per tant, curiós o tafaner? Es diu que la diferència recau en la intenció amb la qual ho pregunti. Si es fa amb la intenció de xafardejar és tafaneria, i si es fa amb l’objectiu d’aprendre aleshores es parla de curiositat. Però, si ho he entès bé, l’acció en si és la mateixa: investigar sobre vides alienes.

De totes maneres, per no ser acusat de tafaner i xafarder, he vist que la manera de calmar la meva set de curiositat / tafaneria respecte a aquestes persones que em criden l’atenció és dir que estic fent un documental, i concertar amb la persona en concret una entrevista.

Realitzar el primer capítol de «PERSONATGES ANÒNIMS», del qual us parlaré en el pròxim número de LA CLAU, va ser l’excusa perfecta per tal de descobrir la vida que hi ha rere el més aplaudit dels cantants de la RENFE. Fa anys que sóc un espectador involuntari al tren d’aquest personatge: en Trenatroman.

1.TRENATROMAN

És podria dir que això de la curiositat o la tafaneria és una droga; quan comences ja no pots parar, així que a partir d’aquí he tingut la sort de conèixer la vida de gent molt diferent de la qual he après moltes coses que us aniré explicant en els pròxims números. Com és viure diàriament amb diabetis T1? Què li passa pel cap a un home de Lleida de 85 anys perquè marxi a fer el cim del Kilimanjaro? Perquè m’és tan familiar l’home que toca l’acordió a les Golondrines del port de Barcelona? Per què una noia de Tarragona tria la prostitució com a ofici? Què mou a un grup de joves del Vallès a anar per cases abandonades fent-se fotografies? Per què abandonen l’activitat les embarcacions d’arts menors al Maresme?…

Però sobretot he descobert que generalment qualsevol persona t’explica la seva vida i t’obre les portes de casa si vas amb una càmera i dius que pretens realitzar un petit documental… No vull donar idees ni que em titllin de psicòpata, però seria una bona forma de cometre crims. Amb aquesta idea embrionària, Agatha Christie ja hauria fet una trilogia de novel·les sobre «L’assassí del Discovery Channel».

El resultat de tot això és una minisèrie de documentals centrats en personatges que ens envolten però que mai no ens hem parat a conèixer. Uns documentals que, quinzenalment, estaran enllaçats amb aquest article a les pàgines de LA CLAU per tal de complementar l’anàlisi i idees que aquí en plasmi.

Com molt encertadament escriví el periodista José Selgas al segle passat, sembla que els humans només vivim en societat per tal de saber què passa a la casa del costat. Així que us convido a seguir aquesta columna multiplataforma, a vegades tafanera i a vegades curiosa, on coneixerem molts d’aquests personatges anònims que ens envolten.

 

CARLES TAMAYO RICO
www.carlestamayo.com
@tamayostuff

 

Deixa un comentari