Publicat el 24/04/2013

INTERPRETACIÓ
Jane Levy, Shiloh Fernández, Lou Taylor Pucci, Elizabeth Blackmore, Jessica Lucas
DIRECCIÓ Fede Álvarez
DURADA 91min
GÈNERE Terror

El cinema de terror és un dels sectors més afectats pel reduccionisme cinematogràfic que tingué lloc en la dècada dels anys noranta. Estem parlant d’un gènere que de sobte es convertí en un circ d’ensurts i sang i fetge, on l’exagerada pretensió de fer por esborrà del mapa tot tipus de trama i convertí els personatges en ninots sense ànima destinats a ser desmembrats. Com si de pel·lícules com El silencio de los corderos o El sexto sentido els directors només n’haguessin après que la violència impressiona i els morts saben espantar. Uns quants exemples d’aquest fet són Scream (Wes Craven, 1996), Sé lo que hicisteis el último verano (Jim Gillespie, 1997) o les paranormals La guarida (Jan de Bont, 1999) i El último escalón (David Koepp, 1999).

Posesión Infernal 2013 és el primer senyal de canvi que tenim respecte a aquesta tendència des de la magnífica Déjame entrar. I és que el mèrit del primer llargmetratge de Fede Álvarez no és només que recupera el pes dels personatges i fa tornar la serietat al cinema de terror, sinó que a més a més proposa una tesi tan coherent com interessant que no deixa anar en cap moment i que s’encarrega de donar forma i contingut a l’angoixa que viuen els protagonistes. D’aquesta manera, malgrat les moltes escenes sanguinàries de la pel·lícula i l’explícit que en aquesta té la violència, no hi ha absolutament res de gratuït en aquest remake que, des del meu punt de vista, fins i tot supera al clàssic de Sam Raimi.

Per exemple, el fet que la trobada dels joves es degui a la decisió d’ajudar una amiga en la desintoxicació de l’heroïna fa que la pel·lícula desprengui una aura negativa des del primer moment, de manera que la intervenció del paranormal encaixa perfectament amb l’estil d’història que des de l’inici se’ns plantejava. I amb aquest fet el director ens recorda que una amiga, per més que posseïda, sempre és una amiga, de la mateixa manera que un amic segueix sent un amic malgrat les catàstrofes que pugui provocar la seva addicció als narcòtics. I aquí és on intervé el camp de la metàfora: la insistència que el germà de la posseïda proposa trobar la manera de fer-la tornar al món terrenal està plantejada amb la mateixa seriositat que estaria plantejada la lluita d’algú que intenta desenganxar al seu germà de les drogues contradient els consells d’aquells qui asseguren que hauria d’allunyar-se del problema.

Tota la pel·lícula està estructurada de la mateixa manera que ho estaria una pel·lícula sobre la desintoxicació i els efectes col·laterals produïts per l’experiència: un camí angoixant i dolorós que probablement ens conduirà a perdre éssers estimats i també aspectes de nosaltres mateixos. Tot plegat pot entendre’s com la història de dos personatges que han de recórrer un llarg camí per recuperar la fe en la vida, una pel·lícula on l’aspecte terrorífic actua com una al·legoria dels conflictes vivencials. En resum, estem parlant d’una gran proposta reformadora per a un estil de cinema que des dels anys noranta semblava confondre el concepte de produir terror amb el de produir vergonya aliena. Una pel·lícula amb una gran facilitat per sorprendre constantment que mereix ser catalogada com a exemple de cinema d’alta qualitat. Ho dic una vegada més: visca el el Nou Cinema del Segle XXI.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari