Publicat el 15/06/2017

INTERPRETACIÓ
Kristen Stewart, Lars Eidinger, Nora von Waldstätten, Anders Danielsen Lie, Pamela Betsy Cooper
DIRECCIÓ Oliver Assayas
DURADA 105 min
GÈNERE Drama / Fantàstic

Com era d’esperar, aquesta primera incursió d’Oliver Assayas en el terreny d’esperits i cases encantades s’aparta de la línia convencional del gènere per parlar-nos de qüestions socials i existencialistes. El contacte amb el més enllà, la matèria intangible i la mort dels éssers estimats són per al director de Carlos la base perfecta per exposar els seus temes recurrents: la soledat, la culpabilitat, la recerca d’un espai on encaixar, l’aïllament emocional que comporta convertir-se en (o treballar per a) una persona mediàtica… Els temes de sempre, sí, però tractats amb fórmules gens repetitives que, com és habitual en la llarga trajectòria del director, suposen l’obertura de nous camins per a la narrativa cinematogràfica contemporània.

El tema espiritual, per tant, no actua en cap moment com a dispositiu terrorífic, sinó que és una eina metafòrica que fa referència al tipus de relació que Maureen (interpretada per una esplèndida Kristen Stewart) tenia amb el seu germà bessó. De fet, l’esperit d’aquest, mort a causa d’una anomalia que la Maureen també té, pot entendre’s com una al·legoria de l’enyor que sent per ell, així com de la seva incertesa pel que fa al futur. Assayas fa, com sempre, un fantàstic exercici d’el·lipsis i suggeriments per desenvolupar un discurs que en realitat és ferm com una roca: la creença en un més enllà com a resposta desesperada a la buidor d’aquest glacial dia a dia. I ho fa, també com sempre, mitjançant una fantàstica posada en escena i una acuradíssima direcció d’actors.

Calia esperar, doncs, que Oliver Assayas aprofités l’oportunitat que suposa palpar un territori inexplorat per trencar esquemes. El que no era d’esperar —o potser sí que ho era i en realitat l’error és d’un servidor que peca d’ingenu— és la freda rebuda que tan fantàstica pel·lícula va tenir en el festival de Cannes del 2016 (si bé Assayas, irònicament, es va endur el guardó a la millor direcció). Sigui com sigui, heus aquí una nova demostració que profunditat no implica espessor ni complexitat exclou senzillesa. I heus aquí també l’enèsima demostració que cap gènere no ha esgotat encara totes les seves possibilitats, com tampoc no ho ha fet el tarannà obtús d’una xarxa de crítics que pel que sembla segueixen ansiosos per sentir el discurs de sempre de la mateixa manera de sempre.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari