Publicat el 05/04/2017

Pere Àngel Montserrat Ollé (Barcelona, 1953) té una llarga trajectòria en el món de la sanitat, que compatibilitza amb la docència, conferències i la publicació d’articles. Llicenciat en medicina i cirurgia i metge puericultor, especialista en cirurgia pediàtrica i diplomat en gestió hospitalària, va ser director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT). Actualment és coordinador d’unitats de suport assistencial i de recursos compartits de l’àrea de Gerència Territorial Metropolitana Sud de l’Institut Català de la Salut (ICS). Entre els reconeixements obtinguts vinculats a la seva feina destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (OCATT) i el Premi d’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona (OCATT).

Quins són els grans eixos de la seva tesi doctoral sobre els trasplantaments?
L’objectiu d’aquesta tesi és l’anàlisi dels aspectes legals, ètics, socials i psicològics que intervenen en l’àmbit dels trasplantaments. No tan sols els propis del donant i el receptor, sinó també els de tots aquells que interactuen al seu voltant (famílies, professionals…).

L’equilibri entre la necessitat que hi ha i l’ètica, com es resol? És a dir, quins criteris cal fer servir per a la donació i a qui cal prioritzar? Això és una decisió que sona molt dura. Com s’ha de prendre i qui la pren?
Els criteris de distribució d’òrgans es basen en uns principis ètics i es consensuen tant a Catalunya (Comissions Assessores) com a l’Estat (criteris de distribució consensuats amb els equips de trasplantament d’arreu de l’Estat i aprovats al Consell Interterritorial). Aquests criteris han de garantir en tot moment la transparència del model.
La distribució dels òrgans que es trasplanten està presidida pels principis de justícia distributiva i equitat, i es realitzarà basant-se en criteris mèdics, sense discriminació racial, econòmica o religiosa, i sempre estarà d’acord amb el coneixement científic en cada moment.
Aquests principis es veuen modificats en el cas de la donació d’òrgans de viu a viu (ronyó i fetge). En aquest cas l’assignació és directa al receptor emparentat o, en els seu cas, en el receptor de la cadena creuada.
Així mateix, cal tenir en compte els criteris clínics, i per això, a més de la histocompatibilitat, es valora la prioritat del trasplantament. En cas d’emergència existeixen tres nivells: Urgència 0 o vital (prioritat estatal i/o internacional); Urgència 1 o crítica (prioritat comunitat autònoma i/o zona de referència) i Sense prioritat.

La procedència dels òrgans de trasplantaments també és un dels temes que tracta en la tesi…
Sí, en els aspectes no clínics.
Els òrgans i teixits que es trasplanten poden procedir de donant viu o de donant cadàver, i dins d’aquest últims, de donant en mort encefàlica i de donant en asistòlia.
Actualment, en tema de trasplantaments, es dona tota la informació necessària al pacient? Quina és la que s’ha de facilitar?
Des del mateix moment que entra en llista d’espera per ser trasplantat, se l’informa, tant a ell com a la família, del temps aproximat que pot estar en espera, de la necessitat que hi hagi un donant compatible, del procés que se seguirà, del postoperatori, de la medicació immunosupressora i els seus possibles efectes secundaris…
El pacient cada vegada sap més, té més informació a l’abast i també demana més explicacions.

Quins tipus de bancs d’emmagatzematge d’òrgans existeixen actualment?
No hi ha bancs d’òrgans. A diferència dels teixits, que sí s’extreuen, es processen en un banc de teixits i s’emmagatzemen a l’espera que se sol·licitin per a un trasplantament, els òrgans s’extreuen i s’implanten de manera immediata, en el menor temps possible (per escurçar el temps d’isquèmia).

I el punt de sortida, quan és té la necessitat d’un trasplantament, quin és? On cal adreçar-se?
El trasplantament l’indica una unitat de trasplantament d’un centre hospitalari trasplantador, al qual arriba el pacient derivat, bé d’un altre centre hospitalari o bé d’un centre d’atenció primària on s’hagi detectat un indici de disfunció de l’òrgan que sigui.

Hi ha entitats de suport als pacients a les quals adreçar-se?
Sí, hi ha associacions de pacients per als diferents òrgans trasplantats. Aquestes donen suport psicològic als pacients, i suport en el cas del trasplantament renal per gestionar la diàlisi en cas de necessitat de mobilitat dels pacients. Alguna disposa d’un pis d’acollida per a famílies de pacients que s’han de trasplantar i que viuen fora i necessiten allotjament.. Organitzen xerrades, jornades per difondre informació sobre la malaltia, consells per millorar la qualitat de vida dels pacients trasplantats, etc.
A més, col·laboren en la promoció de la donació entre la ciutadania.

Cal un treball psicològic en el pacient, per trencar la barrera que pot suposar el trasplantament de l’òrgan d’una altra persona?
Sí, es fa un treball psicològic per avaluar el pacient que ha de rebre un trasplantament, així com la família del donant cadàver.
Cal destacar l’especial treball psiquiàtric, psicològic, jurídic, ètic i mèdic que es porta a terme en el cas del donant viu.

Com es podria eradicar el tràfic d’òrgans existent i les males praxis, en l’àmbit internacional?
El tràfic d’òrgans a l’Estat espanyol es va contemplar al codi penal l’any 2010. Hi ha diversos convenis internacionals per evitar-lo i combatre’l.
En l’àmbit internacional, s’ha d’eradicar amb controls a tots els països, amb legislacions comunes que castiguin aquestes pràctiques.

Catalunya i Espanya són referents mundials en donacions, per què creu que és així?
Perquè l’índex de donació és molt elevat i això permet obtenir un nombre molt important d’òrgans per trasplantar als pacients en llista. Crec que aquí cal ressaltar la figura del coordinador de trasplantaments existents en els nostres hospitals, tant a Catalunya com a tot Espanya.
Tenim uns equips de trasplantament pioners que apliquen les tècniques quirúrgiques més avançades en el trasplantament.
Disposem d’una legislació progressista i clara per al desenvolupament del procés (llei espanyola de consentiments presumptes, reial decret, etc.).
Disposem d’una organització coordinada i cohesionada que permet una gran efectivitat en el desenvolupament del procés.

Deixa un comentari