Publicat el 24/10/2017

Pau Poch va néixer a Barcelona el 23 de març de 1993, tot i que va passar la infantesa i adolescència al Masnou, on viu la seva família i on té tots els amics. En aquesta població va estudiar primària a l’escola Marinada, i la secundària a l’IES Maremar. Va ser en aquesta època quan va començar a treballar professionalment en el món de la interpretació, concretament l’any 2004 a l’obra de teatre Forasters, de Sergi Belbel. Des de llavors la seva trajectòria artística s’ha desenvolupat a la televisió, on ha participat en sèries com Abuela de verano (TVE), La Via Augusta (TV3), Les veus del Pamano (TV3) i Merlí (TV3); al cine, amb pel·lícules com 15 años y un día i REC 2; i al teatre amb Bales i ombres (Teatre Lliure) i Des chateaux en Espagne (França). L’actor assegura que és un orgull ser del Maresme i que hi torna sempre que pot perquè valora molt la qualitat de vida, la calma i el mar. Es considera afortunat que El Masnou sigui el ‘punt base’ de la seva vida, el lloc on poder tornar sempre.

Com va començar la seva vocació escènica?
Va començar quan tenia uns 7 anys. El meu germà gran sempre havia fet futbol els caps de setmana i el petit ja començava a tocar la pilota, però això no era per a mi. Demanava fer alguna extraescolar relacionada amb el teatre i els meus pares van trobar les classes de l’Oriol Colomer a Gent del Masnou. Vaig començar a anar-hi cada dissabte al matí i m’ho passava molt bé. M’encantava. Al cap d’uns anys, el 2004, l’Oriol ens va parlar d’una agència de Barcelona i vaig demanar als meus pares d’apuntar-m’hi. L’agència em va trobar una prova pel Teatre Nacional de Catalunya, on vaig fer la meva primera obra professional, que es deia Forasters, dirigida per Sergi Belbel.

El personatge d’Ivan Blasco a la sèrie Merlí, què va suposar per a vostè?
Va suposar una gran oportunitat i també el repte més gran. M’explico. Una gran oportunitat perquè no és fàcil entrar a un projecte televisiu tan acurat i que connecti amb el públic com ho ha fet la sèrie.
També és una sort poder estar entre un grup de joves que té feina del que li agrada durant tres anys. En el nostre sector, poder pagar el lloguer fent el que t’agrada i que la gent valori la teva feina és tota una sort i no dura per sempre, així que s’ha de valorar quan passa. També va suposar un gran repte perquè el meu personatge era complex des del primer moment, patia un trastorn d’ansietat i calia fer-ho amb molt respecte.

De la seva tasca per a la televisió, què destacaria?
Destaco el fet d’haver pogut interpretar un personatge que pateix problemes de salut mental en una sèrie que ha esdevingut un èxit d’audiència. Un personatge que pateix agorafòbia en una sèrie de joves pot ajudar a crear debat i a fer entendre el que els passa a moltes persones a la vida real. Abans de començar a rodar vaig parlar amb psiquiatres, vaig fer teràpia amb gent que passava per situacions similars, i vaig entendre que aquesta feina podria ajudar a d’altres. I així ha estat. Anys després de la primera temporada encara trobem gent que ens explica com els ha ajudat poder identificar-se amb aquesta trama. L’altre dia vaig poder fer un Skype amb un noi, el Leandro, que va veure la sèrie des d’Argentina i va inspirar-se amb la trama de l’Ivan per poder atrevir-se a sortir de casa després de mesos tancat.

En què es diferencia l’entorn de la televisió del món del cinema?
Sobretot en com es roda. A la televisió hi ha menys temps; generalment quan fas cinema tot és més acurat, com una obra d’art: es fa una seqüència durant hores i hores. Però tot depèn del producte que estiguis fent.
En aquest sentit, treballar a Merlí ha estat un luxe perquè en alguns aspectes s’ha gravat com si fos cinema. Per exemple, no tenim absolutament cap plató, tot són escenaris reals. I podem dedicar tres hores a una seqüència d’uns dos o tres minuts. Generalment en televisió es va molt més ràpid, amb diverses càmeres i rodant en platós. A Merlí ens llegíem la temporada sencera abans de començar i teníem assajos. Això tampoc és el més freqüent a la televisió; en una sèrie llarga vas fent i et van arribant els guions dels dies següents.

De la seva feina al teatre, què ha estat el més important?
No t’ho sabria dir. Fer Forasters va ser molt important perquè va ser el principi de tot. I ho recordo amb molt d’amor. Hi anava sempre amb els meus pares, ho tinc com un gran record d’infantesa. Va ser on vaig veure que volia seguir vinculat a aquesta professió, encara que aleshores no tenia ni idea de què era una professió. Ara he estat amb una companyia francesa, Pour Ainsi Dire, fent dues temporades de teatre a França. Això m’ha aportat una cosa totalment diferent. Poder viatjar, conèixer gent d’allà, veure un país on hi ha molts més recursos per a la cultura que a Espanya. Cada projecte t’aporta unes coses completament diferents, també depèn del moment personal en què et toqui fer-lo.

Quina va ser la seva experiència en la realització del documental A tu què et sembla?, centrat en la pèrdua d’un ull d’Ester Quintana a mans de la policia, durant la vaga general del 14 de novembre de 2012?
Quan vaig acabar el batxillerat vaig voler estudiar Producció a l’EMAV, a Barcelona. Era l’època del 15-M, de molt moviment social. Poc abans que hagués de fer el meu projecte final, va passar el cas de l’Ester. Em vaig posar en contacte amb ella per proposar-li de fer una entrevista, em semblava indignant que una dona que marxava a casa pacíficament patís una agressió tan bèstia per part dels cossos de ‘seguretat’ i que a sobre els polítics neguessin la seva versió en comptes d’investigar els fets. A partir d’aquesta entrevista va començar un llarg camí. Ho vam convertir en un documental molt més coral, finalment hem fet més de 20 entrevistes. Hem seguit el camí de l’Ester durant els darrers anys. Va poder portar els Mossos a judici, és la primera persona ferida per bales de goma a l’Estat espanyol que ho aconsegueix.

Del seu treball a la pel·lícula La mala educación, d’Almodóvar, el 2004, quin records en conserva?
També un bon record d’infantesa. Hi vaig participar com a figurant, amb diversos amics. Era el primer cop que era a un rodatge i em va fascinar tot el que hi veia. Hi vam anar perquè es rodava a Alella i buscaven nens de la zona. A més, allà vaig conèixer el Luiso Berdejo, que uns mesos després em va trucar per a un curtmetratge molt bonic que es diu La guerra. Vam anar amb la meva família a rodar-lo a València i el curt ha anat per festivals de molts països, el podeu veure a YouTube.

El món escènic català —teatre, televisió i cinema— viu malgrat la crisi uns moments de creixement?
Jo crec que sí, que hi ha molt bones propostes. En televisió, series com Merlí s’estan exportant arreu del món; no és gaire freqüent que una sèrie catalana es vegi a Estats Units, per exemple. No és un cas aïllat, va passar amb Polseres vermelles. Es fan productes arriscats com Nit i dia. També hi ha indústria cinematogràfica, a Barcelona es roda molt, sobretot coproduccions amb altres països. I pel que fa al teatre, hi ha molta varietat i innovació i els teatres s’omplen. D’oferta, n’hi ha molta. Aprofito per recomanar l’obra Paradise, que diversos companys de Merlí fan juntament amb el masnoví Artur Busquets durant tot aquest mes al teatre Poliorama de Barcelona. Són molt canyeros. Propostes com Paradise poden apropar un públic totalment nou i diferent a les sales de teatre.

Què recomanaria a algú que vulgui iniciar-se en el món del teatre?
Si ho fa només per gaudir, que s’hi llenci. Pot ser molt terapèutic, és un joc. Si vol dedicar-s’hi professionalment, que provi escoles de formació i que tingui molta paciència. No és un món gens fàcil. Sembla tot meravellós, però això és només la part que es veu. Després hi ha moltes temporades sense feina i per aconseguir un personatge han de coincidir molts factors. Has de tenir molt clar què és el que vols fer, i recomano crear alhora coses pròpies o tenir altres inquietuds o estudis. En el nostre cas, per exemple, és una passada haver estat a la sèrie, però ara s’ha acabat i tots hem de seguir amb la nostra vida. No tenim la feina assegurada, cap projecte dura anys i anys. Has d’estar disposat a tenir una vida una mica nòmada, per dir-ho d’alguna manera. Ara aquí i ara allà. Faràs equip amb una gent i al cap d’uns mesos plegareu veles i a una altra cosa. Però això també és motivador. És una feina estranya però molt gratificant quan es fa. L’únic que vull dir és que, com tot, té unes dificultats.

Quins són els seus referents escènics?
Em costa triar, m’agraden coses de molts actors i moltes actrius. Evidentment hi ha noms com Javier Camara, Bardem o el català Quim Gutiérrez. Però no tinc ídols ni faig gaires mites de la gent. De tothom en pots aprendre. En Francesc Orella, per exemple, protagonista de Merlí, és un referent com a actor i també com a persona. Actrius com Anna Lizaran o Clara Segura. Hi ha grans actors i actrius que no guanyen premis cada any i que els veus treballant i et deixen completament admirat. També tinc referents entre la meva generació. L’Elisabet Casanovas, que fa de Tània a Merlí, per exemple. No ho dic només jo per ser amiga meva. A aquesta noia la veus sobre un escenari i al·lucines; aquest any ha participat a la Florentina del Sergi Belbel i era increïble. Em sorprendria molt que no fos una de les grans actrius del país d’aquí a uns anys.

I els seus projectes de futur?
Estic centrat a acabar el documental sobre el cas de l’Ester Quintana. Estem enllestint la versió definitiva ara que ha passat el judici i es pot analitzar amb perspectiva el camí que ha hagut de recórrer. Estem pendents de si reprenem l’obra de França i mentrestant escric Casa – casa. És una sèrie sobre un grup de joves que ens agradaria poder gravar amb uns amics, ja veurem. També estem doblant els nous capítols de Merlí que es veuran a fora de Catalunya. Com deia abans, és una feina d’anar fent i anar veient i intentar tenir la teva estabilitat. Potser avui sona el telèfon, o potser no!

Deixa un comentari