Publicat el 29/10/2014

Els sèniors ens hem fet grans. Tot i que la nostra esperança de vida ha augmentat considerablement, encara no tenim clar el nostre paper en la societat. Ens fa por haver de ser aparcats en una residència geriàtrica, però no fem res per evitar-ho. Estem vivint en unes condicions de vida negatives, totalment impensables fa pocs anys. La gent no creu en res; el que veu, no li agrada, i no té ni idea del que ha de venir. En aquestes circumstàncies, el jo és el més important i el nosaltres no existeix. «A mi ningú no m’ha de dir el que haig de fer», és el que realment compta.

La solució fàcil de criticar el malament que fan les coses els altres, tot i ser veritat, serveix de ben poc. No cal esperar que l’actual crisi econòmica arribi a situacions insostenibles, sinó, novament, arromangar-se per començar a endegar solucions solidàries i comunitàries, mullant-se i esforçant-se per trencar l’actual desencís i passotisme existent. Cal no oblidar que la història, i també la ciència, fan palesa l’essència comunitària dels éssers humans.
És habitual que a molts sèniors els costi entendre i assumir les formes de vida de les noves generacions. L’alta velocitat amb la que es produeixen els canvis en la societat, així com la crisi econòmica i financera, genera incomoditats i dubtes als sèniors. L’envelliment actiu i la solidaritat intergeneracional, necessaris per no ser realment vells, hauria de servir per recuperar els valors de l’ajuda mútua, amb uns papers destacats per als joves i els sèniors.

 

Josep Aracil i Xarrié
(President d’Eurosènior)
joarxa@gmail.com

Deixa un comentari