Publicat el 31/10/2012

INTERPRETACIÓ
Beat Takeshi, Tomokazu Miura, Kippei Shiina, Ryo Kase, Soichiro Kitamura, Renji Ishibashi
DIRECCIÓ Takeshi Kitano
DURADA 109 min

Amb Takeshis’ (2005) Kitano va iniciar una sèrie de pel·lícules de reflexió al voltant a la seva pròpia figura i la noció d’art, entre les que s’inclouen Glory to the filmmaker! (2007) i Achilles and the tortoise (2008). Ara, amb més de dos anys de retard i quan la seqüela ja es passeja pels festivals internacionals de cinema, arriba Outrage (2010), una mena de renaixement després de la introspecció.

La nova pel·lícula de Kitano ens retrotrau a les seves primeres pel·lícules de yakuzas, on la violència desmesurada era marca de la casa, com Violent cop (1989) o Sonatine (1993) o la seva incursió a Hollywood amb Brother (2000). En essència l’argument consisteix en una successió de morts violentes fins al paroxisme, la resta no importa gaire. Kitano aprofita els clixés del gènere de gàngsters a la japonesa per no necessitar explicar massa l’argument. Això, és clar, pot afectar l’enteniment del film per als que no segueixin gaire el cinema de yakuzas.

D’una banda Kitano, es mostra en plena forma i la posada en escena és admirable. El control del tempo, tant dintre els plans com en el muntatge és d’un perfeccionisme invisible que endinsa l’espectador a poc a poc en el món del film per després, de cop, deixar-li anar un cop de puny a l’estómac que el deixa sense respiració. De l’altra, sempre tenim la sensació que no hi ha res de nou, que ja ens han explicat la mateixa història un milió de vegades.

És possible que tant una cosa com l’altra siguin a la vegada inconvenients i avantatges. L’estilització tan característica de Kitano no sembla haver-se reformat de cap manera, de manera que la seva fase d’introspecció auto-crítica sembla no haver donat cap fruit. Els seguidors agrairan que segueixi sent el mateix, però els més crítics poden pensar que la fórmula està ja gastada.

Així mateix, el fet que l’argument sigui una mica confós té com a contrapartida que hi ha més espai per aprofundir en els personatges. És clar que això és a costa de perdre els espectadors menys concentrats o que no estiguin massa acostumats al cinema de yakuzas, amb el seu sistema d’honor i d’organització.

En definitiva, es tracta d’una obra desequilibrada, en la qual aquesta imperfecció pot ser a la vegada el seu millor valor i el major desavantatge, segons la paciència de l’espectador o el seu grau d’admiració per Takeshi Kitano. Però una cosa en la qual tots estaran d’acord és que el cineasta japonès és un mestre de la violència com pocs.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2