Publicat el 02/12/2015

Podem consentir que les persones aturades majors de 40 anys estiguin condemnades a no trobar mai més feina estable? Podem consentir que la joventut més preparada hagi d’emigrar per trobar feina, quan aquesta moltes vegades és precària i fa que dos terços dels joves emigrats tornin fracassats? Podem viure pidolant com a criats, quan podríem viure com a senyors, propietaris del nostre propi destí? Aquestes i moltes altres preguntes es podrien fer els membres d’una societat esquizofrènica, incapaç de copsar la negativa realitat que l’envolta. Una societat que ha perdut la brúixola de navegar i accepta servilment ser guiada pels qui la porten cap a la precarietat i la desigualtat social de rics cada vegada més rics i pobres cada vegada més pobres.

Malauradament la gent no es fa aquestes preguntes. Fer-ho suposaria haver d’acceptar una càrrega psicològica massa feixuga que de cap de les maneres no es vol assumir. Les persones que ens movem en el teixit associatiu constatem una clara manca de sensibilitat crítica ciutadana per percebre el millorable funcionament dels seus municipis, en els quals els seus polítics fan i desfan, sense cap tipus d’oposició ciutadana, fins que les accions polítiques afecten el portal dels seus habitatges. No n’hi ha prou de reclamar la independència de Catalunya, entesa com una condició necessària però no suficient, per millorar la qualitat de vida d’una societat afectada per una galopant crisi econòmica i social que ningú no sap com acabarà. Cal fer quelcom més!

 

Josep Aracil i Xarrié
(President d’Eurosènior)
joarxa@gmail.com

Deixa un comentari