Publicat el 15/01/2014

INTERPRETACIÓ
 Amy Acker, Alexis Denisof, Nathan Fillion, Clark Gregg, Reed Diamond, Fran Kranz
DIRECCIÓ Joss Whedon
DURADA 108 min
GÈNERE Comèdia / Romàntic / Drama

Després de fer-se un nom en el terreny televisiu per esdevenir, més endavant, un dels directors més importants del cinema contemporani, Joss Whedon ha decidit desafiar el propi prestigi assumint el repte d’adaptar una de les obres més reivindicades de l’autor britànic William Shakespeare. En incomptables ocasions s’ha fet esment de les múltiples influències shakespirianes presents en la jove carrera del director, i de fet, tot i tractar-se d’una producció totalment diferent als anteriors treballs de Whedon, Mucho ruido y pocas nueces conté alguns trets d’autoria que traslladen la pel·lícula a un context no gaire diferent del de la seva recent incursió en el món dels superherois.

Com és natural, observar empresaris del segle XXI fent ús d’un llenguatge que pertany a l’edat moderna causa una certa desorientació en un primer moment. No obstant això, en part gràcies a una interpretació tan natural com continguda per part dels actors i en part degut a la seguretat i la despreocupació amb què Whedon desplega la posada en escena, acabem acostumant-nos-hi sense problemes, arribant a oblidar el xoc que en un primer moment suposa aquella confrontació. El resultat de tot plegat és una mena d’univers fictici, molt allunyat del realisme, en el qual les regles del joc no corresponen a l’ètica contemporània i als personatges els és permès expressar-se amb naturalitat, fins i tot quan usen un llenguatge molt diferent al que estem acostumats.

De la mateixa manera que en l’anterior pel·lícula Joss Whedon ens va convèncer que els seus personatges eren capaços de volar i de transformar-se en criatures verdes gegants, ara ens convenç que els protagonistes del seu últim treball pertanyen a un context on l’ètica i l’expressió verbal segueixen els cànons d’una època pretèrita. I amb aquesta premissa, la pel·lícula té dos aspectes més que contribueixen a donar forma a l’univers «whedonià». El primer no és altre que l’humor, sempre present en aquesta pel·lícula amb la missió de suavitzar el drama i reduir, així, els aires de fulletó que hi pugui haver en l’obra original. El segon aspecte, i el més definitori del film, és l’ús de la ironia, la presència d’un punt de vista gamberro que converteix les accions dels personatges en caricatures d’ells mateixos.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2