Publicat el 04/07/2012

INTERPRETACIÓ
Jared Gilman, Kara Hayward, Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman, Harvey Keitel
DIRECCIÓ Wes Anderson
DURADA 94 min

És evident que Wes Anderson ha estat influenciat pel modernisme dels anys 60. Se sap que Jean-Luc Godard es compta entre els directors favorits de l’americà. Però Wes Anderson no és un rupturista, és un esteticista. Les seves pel·lícules són artefactes perfectament mesurats, estèticament deliciosos i, sovint, una mica buits.

Tot i això va gaudir d’un considerable èxit comercial amb Los Tenenbaums i Life Aquatic. Més tard va venir la fallida Viaje a Darjeeling (una proposta interessant, però massa freda). Llavors Anderson va donar un gir a la seva carrera i ens va sorprendre amb Fantástico Mr. Fox: una pel·lícula d’animació stop-motion protagonitzada per un guillot desencantat amb la seva vida, tot un repte en l’era del digital i del 3D. I tot un repte fer una pel·lícula familiar on els personatges tenen dubtes existencialistes, són més aviat depressius i, en definitiva, no es tracta els nens com a idiotes.

La fórmula va funcionar i ara sembla que el cinema preadolescent pot ser el destí d’Anderson. Amb Moonrise Kingdom torna als personatges de carn i ossos, però ara els protagonistes són els nens (com ja ho era el protagonista d’Academia Rushmore). Una parella de nens amb clars problemes d’adaptació en una societat que, d’altra banda, no és més que una façana que oculta les disfuncions d’uns adults frustrats que viuen la vida per pura inèrcia.

A Moonrise Kingdom hi ha un amor per l’aventura com a part essencial de la vida. L’aventura del primer amor, l’aventura de fugir de casa, l’aventura d’enfrontar-se a les repressives normes dels adults. No hi falta, és clar, la característica estètica retro andersoniana, en aquest cas més justificada per esdevenir el relat a finals d’estiu de 1965.

Casualment, aquesta és la data en què Godard filmava Pierrot le Fou, la història de dos amants fugitius, coincidència? En tot cas deixem clar que Anderson no és, ni pretén ser, Godard. L’americà no inventa res, només manlleva algunes coses amb major o menor fortuna. Però la pel·lícula funciona, i això és el que compta, al cap i a la fi, al cinema d’entreteniment.

Als fans d’Anderson no se’ls ha de convèncer d’anar a veure-la, per a la resta només dir-vos que passareu una bona estona. Potser, fins i tot, us emocionareu, i els vostres fills estaran exposats a una fantasia molt més saludable que la que acostuma a produir la fàbrica dels somnis. Val la pena.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852