Publicat el 28/06/2018

Tinc certa reticència a deixar-me seduir per la proposta de Petra Lataser-Czisch i Peter Lataster. No puc treure’m del cap que, en el fons, estem davant la cara amable de la duríssima tragèdia que és la història dels refugiats. Mentre nosaltres somriem veient els efectius mètodes educatius de la professora Kiet Engel, en altres racons del món s’escriuen històries sense final feliç.

Tanmateix, s’ha de reconèixer que els directors no pretenen fer una pel·lícula sobre els refugiats. El tema central, com es podia preveure, és l’educació. Lataser i Lataser-Czisch adopten el rol de ‘la mosca a la paret’ per plasmar amb la màxima transparència possible el comportament dels nens i la seva interacció amb la professora. I si bé de tant en tant s’aprecien en ells certes actituds clarament forçades en saber-se observats (així com ràpides i despistades mirades a l’objectiu), generalment no resulta difícil oblidar la presència de la càmera. Veiem nens que passen del plor al somriure, de la indiferència a l’exaltació, del victimisme al gamberrisme. Un punt molt positiu de la pel·lícula és que centri la seva atenció en l’aprenentatge dels nens en qualitat de companys abans que com a estudiants. No trobem, per exemple, cap punt culminat reservat al resultat d’un examen o a canvis d’hàbits estudiantils. Sí que trobem, en canvi, la celebració de la companyonia i de comportaments altruistes.

Excepte en l’arrencada i el desenllaç, seguim els nens en tot moment. De tant en tant, Kiet Engel fa acte de presència per evitar maltractaments i oferir petites empentes anímiques. El fet que normalment no veiem més que la meitat del seu cos serveix als directors per expressar en imatges el tipus de personatge ‘discret i omnipresent’ que els nens veuen en ella. A més, així com en termes globals és fàcil concloure que els nens estan en bones mans, també acompanyem Engel en els seus moments de dubte i en l’aplicació de certes metodologies de moralitat discutible. Per totes aquestes coses, prefereixo quedar-me amb Miss Kiet’s Children més com a una bonica pel·lícula sobre la infància i l’educació que com una feel-good movie sobre refugiats que, en realitat, només pretén netejar consciències occidentals.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2