Publicat el 07/03/2012

INTERPRETACIÓ
Michelle Williams, Eddie Redmayne, Kenneth Branagh, Emma Watson, Judi Dench, Julia Ormond
DIRECCIÓ Simon Curtis
DURADA 101 min

He de reconèixer, d’entrada, que tinc especial mania al cinema biogràfic com a gènere. Són molt poques les obres entorn de la vida d’un personatge real que arribin a ser interessants. No és gens fàcil compaginar la vida pública d’un personatge que tothom coneix amb la seva vida privada que serà, en gran part, fantasia o informació de tercera mà. És justament en aquesta vida privada dels famosos, per dir-ho d’alguna manera, on radica el suposat interès d’un biopic (un altre anglicisme com thriller, igualment odiós), però en la pràctica molt poc material arriba a traspassar la barrera de l’anècdota mitòmana.

En el cas de Mi semana con Marilyn ens trobem amb el més gran dels mites cinematogràfics de tots els temps: Marilyn Monroe. No se m’acudeix un personatge mès difícil de portar a la pantalla sense caure en la redundància. Què falta per explicar de Marilyn que no sapiguem ja? La resposta és clara i evident: no res. Molt menys tenint en compte que el rodatge en què participa Marilyn en aquest film és una de les dues obres menors que va fer entre La tentación vive arriba i Con faldas y a lo loco. El fet que el director i protagonista juntament amb Marilyn fos Laurence Olivier (interpretat per un histriònic Kenneth Branagh), casat amb Vivien Leigh (també actriu mítica: Lo que el viento se llevó, Un tranvía llamado deseo), fa despertar les sospites d’un argument entorn de la possible gelosia professional i personal de Leigh cap a Monroe, però el personatge interpretat per Julia Ormond és purament testimonial. El protagonista, en realitat, és el tercer ajudant de director d‘Olivier que és qui va escriure el relat original en que es basa el film.

Deixant de banda que el material de base és poc fiable i que probablement conté nombroses exageracions i subjectivitats, en realitat no hi ha res d’interessant que aporti un sol raig de llum en torn a la figura de Marilyn Monroe/Norma Jean. La dualitat entre mite i persona real no surt dels clixés. També és emfàtic el tema dels barbitúrics, les inseguretats, etc. Ni un sol moment de l’argument té el més mínim interès per a una persona més o menys coneixedora de les vicissituds de la vida de Marilyn i a sobre el director Simon Curtis és d’una correcció formal insuportable.

Però en aquest cas hi ha una raó per la qual val la pena anar a veure la pel·lícula: Michelle Williams. Potser alguns la recorden de Brokeback Mountain, o fins i tot de Dawson crece, però en realitat l’actriu ha madurat en el cinema d’autor protagonitzant obres com Tierra de abundancia de Wim Wenders, Blue Valentine de Derek Cianfrance o Wendy and Lucy i Meek’s Cutoff de Kelly Reichardt (aquestes tres últimes incomprensiblement no estrenades a Espanya).

El treball de Michelle, tot i la distant semblança física i la impossible imitació de la naturalitat de Marilyn, és superb. En realitat, en els moments en què es veu forçada a imitar Marilyn, en les escenes “públiques” (en les seqüències de rodatge o quan tracta amb la premsa), només hi ha un parell de segons en què un s’oblidi que no és la veritable Marilyn. Però els moments d’intimitat, quan Michelle pot inventar-se Marilyn, llavors tenim moments interpretatius d’alt nivell que ens permeten veure una petita part de l’ànima del mite. Potser no és una raó suficient tenint en compte el preu de l’entrada, però almenys n’hi ha una.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852