Publicat el 16/11/2011

INTERPRETACIÓ
Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Alexander Skarsgård, Charlotte Rampling, John Hurt
DIRECCIÓ Lars von Trier
DURADA 130 min

Lars von Trier desperta passions enfrontades. És un provocador nat. Per desgràcia moltes vegades la polèmica a l’entorn de la seva figura sobrepassa el fet purament cinematogràfic, com va passar al darrer Festival de Cannes, on ha passat de ser el fill predilecte a persona non grata per culpa d’uns desafortunats comentaris que no val la pena ni reproduir.

En el terreny cinematogràfic, també ha sigut una figura incòmoda. Amb una barreja de petulància i sarcasme, les seves pel·lícules tenen, quasi sempre, una bona dosi de crítica contra la societat burgesa. Però també va despertar passions enfrontades entre la crítica especialitzada, sobretot amb la creació del Dogma 95, una mena de decàleg que hauria de salvar el cinema de l’encartonament de la indústria. Però ell mateix, amb Los idiotas (1998), va saltar-se la meitat de les normes necessàries per obtenir el segell Dogma 95.

En tot cas, el cinema de Lars von Trier no deixa indiferent. Com tampoc no deixa indiferent Melancolía: obra mestra per a uns, freda i superficial per a altres. Fins i tot el mateix Trier té opinions confuses sobre la seva obra. El cas és que ens trobem davant de la seva pel·lícula més serena, menys irònica i més seriosa. L’enfant terrible, però, no ha desaparegut i deixa alguns regals en els diàlegs i en algunes seqüències que poden fer perdre la paciència a més d’un.

És, potser, el fet d’apropar-se a un tema que afecta molt personalment Trier des d’un punt de vista entre el Simbolisme i el Romanticisme, amb multitud de referències a Brueguel, Wagner, Hamlet, i una metàfora d’una literalitat absoluta, la causa que el conjunt pateixi d’una certa fredor i distanciament (en realitat, no és això la malenconia?). Per sort, tant Kirsten Dunst (per a mi tota una sorpresa) com Charlotte Gainsbourg, que són les dues protagonistes absolutes, fan un treball colossal, de manera que aconsegueixen una credibilitat absoluta en un marc quasi surrealista.

En definitiva, no és ni molt menys la millor pel·lícula de Trier, i pot decebre bastant a qui esperi una altra obra tan pertorbadora com Anticristo (2009). És, d’altra banda, una de les obres més accessibles del director danès, l’espectacle visual és absolutament captivador i la malenconia és un mal que gairebé tothom ha patit algun cop amb més o menys força.

 

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc