Publicat el 03/10/2012

INTERPRETACIÓ
Brad Pitt, Richard Jenkins, James Gandolfini, Ray Liotta, Sam Shepard, Scoot McNairy
DIRECCIÓ Andrew Dominik
DURADA 104 min

L’any 2007 el director australià d’adopció, neozelandès de naixement, Andrew Dominik va sorprendre públic i crítica amb l’enèsima versió de la llegendària història de l’assassinat de Jesse James. La pel·lícula, amb el llarguíssim i poc comercial títol El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, aportava un punt de vista desmitificador que feia reflexionar sobre la naturalesa dels mites fundacionals dels Estats Units d’Amèrica.

Evidentment, la posició d’observador estranger de Dominik li permetia expressar allò que els propis nord-americans es neguen a veure: la construcció del seu país sobre els ciments morals dels diners i la violència. És clar que per als europeus sembla obvi, però l’espectador nord-americà no està acostumat que li diguin les coses de manera directa i sense un contrapès que justifiqui la doble moral.

Així, doncs, és com s’ha d’entendre Mátalos suavemente, un cop de puny a la cara dels ciutadans nord-americans en plena crisi econòmica, una denúncia, gens subtil, de la immoralitat del sistema capitalista que han venut a la resta del món, ja no com el millor dels mals, sinó com l’única via possible de democràcia. Peca de superficialitat, és clar, però en realitat és un mal menor compensat per moltes altres virtuts.

Un dels pilars que alça el film és la qualitat de les interpretacions: Brad Pitt repeteix amb Dominik i sembla haver nascut per interpretar el cínic assassí a sou, que mata de lluny per no haver de veure’s implicat emocionalment en la mort de les seves víctimes; un poc conegut Scoot McNairy que ja ha destacat en cintes independents com Buscando un beso a medianoche o Monsters, fa d’excel·lent contrapès al personatge de Pitt, interpretant un perdedor acabat de sortir de la presó que s’embolica en un atracament sense tenir-ne en compte les conseqüències; un Ray Liotta impecable com no vèiem des d’Uno de los nuestros; i, sobre tot, James Gandolfini, immens en el paper d’assassí en hores baixes, les dues llargues seqüències cara a cara amb Brad Pitt són potser el millor de tot el film.

Els diàlegs són importants, no tant pel que diuen sinó per l’ambient que creen, en línia directa amb la verborrea tarantiniana (sense arribar al seu nivell, llàstima). També es cuida al màxim el tractament visual (una mica Scorsese, potser), incloent un espectacular, a la vegada que poètic, tiroteig en càmera lenta que ja voldrien haver signat la majoria de directors d’acció de Hollywood. Però, sobretot, destaca el treball sonor, que, tot i ser una mica massa evident, juga amb les retransmissions de discursos d’Obama i Bush durant la campanya que va portar el primer a la Casa Blanca, la música diegètica que surt de les emissores de ràdio i els efectes sonors, de manera que es crea una complexa banda sonora que influeix en l’àmbit emocional, narratiu i argumental.
Es tracta d’una obra imperfecta, massa enfocada a un públic nord-americà, però que no deixa de ser interessant per al públic europeu. Sense cap mena de dubte, val la pena pagar l’entrada.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
GERMANS HOMS 10-18-2