Publicat el 09/05/2012

INTERPRETACIÓ
Elizabeth Olsen, Brady Corbet, Hugh Dancy, John Hawkes, Sarah Paulson, Julia Garner
DIRECCIÓ Sean Durkin
DURADA 102 min

L’opera prima de Sean Durkin ve avalada pel premi al seu treball com a director al Festival de Sundance. Un aval que genera certa desconfiança en molts cercles per l’endogàmia estilística en la qual ha caigut el Festival, de manera que s’ha creat una mena de cànon visual del cinema independent com a trampolí per acabar treballant per a la indústria. Tant és així que queden fora del Festival noms tan importants com Kelly Reichardt, de la qual han estat totalment ignorats els seus últims treballs: Wendy & Lucy (2008) i Meek’s Cutoff (2010), dues obres imprescindibles en la cinematografia dels últims cinc anys (cap de les dues estrenades a Espanya fora del circuit de festivals).

És clar que el Festival creat per Robert Redford amb la intenció de donar veu al cinema independent nord-americà ha acabat formant part de l’entramat comercial del cinema dels Estats Units. No hem d’oblidar que parlem del país on el capitalisme salvatge arriba a la seva màxima expressió (fins i tot hi ha una botiga online amb l’últim crit en moda indie).

Doncs resulta que, tot i les precaucions que calen per al premi concedit, en aquest cas, pot ser que Martha Marcy May Marlene constitueixi el naixement d’un director amb veu pròpia. Sense cap mena de dubte estem davant d’una pel·lícula amb la intenció de deixar petjada, però això no és dolent si pel camí el seu director ens regala uns quants moments de cinema.

La protagonista (interpretada per una sorprenent Elizabeth Olsen, la germana petita de les faranduleres bessones Olsen) escapa d’una comuna un xic sinistra per anar a parar a la casa d’estiu a la vora d’un llac de la seva germana gran i el seu marit. Una germana que mai no ha exercit com a tal, ni tan sols amb la mort dels pares d’ambdues.

Un drama al més pur estil bergmanià que, a poc a poc, va derivant en un thriller psicològic per mitjà d’uns flashbacks que ens fan confondre, com a la protagonista, el passat amb el present. El conflicte intern de la protagonista, que amb prou feines arriba a exterioritzar, queda perfectament explicitat per mitjà d’un guió precís i un treball de fotografia i posada en escena notable. La naturalitat amb què es dissol la barrera entre passat i present, fantasia i realitat, fa que el suspens es transformi en terror, un terror més real perquè existeix fora de pla, però sentim tota la seva presència en cadascun dels enquadraments.

Certament no és cap obra mestra, ni tan sols m’atreveixo a dir que es tracta d’una pel·lícula excel·lent, però és la millor opció si hom vol veure quelcom més estimulant que el vergonyós intent de ressuscitar la franquícia American Pie o el súmmum de tots els blockbusters d’acció de superherois destinat als púbers eterns.

 

 

Deixa un comentari

Meslloc
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
GERMANS HOMS 10-18-2