Publicat el 10/10/2012

INTERPRETACIÓ
Channing Tatum, Alex Pettyfer, Matthew McConaughey,
Cody Horn, Olivia Munn, Matt Bomer, Riley Keough
DIRECCIÓ Steven Soderbergh
DURADA 110 min

L’hiperactiu director Steven Soderbergh no para: fa al menys una pel·lícula anual, sinó dos. Ja des de la seva opera prima, Sexo, mentiras y cintas de vídeo (1989), s’intuïa el talent del cineasta nord-americà, però no va ser fins a l’any 2000, amb la guardonada Traffic, que la seva carrera es va disparar, amb el beneplàcit del públic i la crítica.

De totes maneres li falta camí per arribar a tenir la llibertat de Steven Spielberg, Woody Allen o Clint Eastwood. Encara ha d’alternar els projectes per menjar amb els experiments que tant li agraden. Això sí, inclús les seves pel·lícules més comercials, per molt plenes de grans noms i per molt lleugeres que siguin, sempre destacaran per la força de la seva narració.

Amb Magic Mike torna a demostrar que és un gran narrador. Amb un argument que segurament pot fer dubtar gran part del públic masculí (la història gira al voltant a un grup d’homes strippers) aconsegueix que ens oblidem per moments dels musculats cossos dels protagonistes i els seus moviments de malucs i ens centrem en els conflictes que els envolten, incloent, fins i tot, una petita crítica contra el sistema de crèdits bancaris als EUA.

Amb tot, es tracta d’un film bas-tant tou, falta una mica de foscor. És clar que no hi ha cap problema per parlar de drogues i, a més, d’una manera bastant lliure, sense moralitats forçades. També el sexe es mostra de forma desinhibida, tot i que, tractant-se d’una pel·lícula sobre strippers, el més normal seria que es veiés més carn.

El problema és que entre la restrictiva qualificació per edats als Estats Units i el pudor (en una clara mostra de la doble moral que impera al país) de la major part dels actors fa que no es vegi cap genital masculí més que en una fugaç ombra en una pantalla a contrallum (i que té tota la pinta de ser de goma), tot plegat aporta al conjunt una falta de veracitat absoluta que contrasta amb la naturalitat de la relació entre els protagonistes fora de l’escenari, especial menció a l’actuació de la jove Cody Horn, tot un descobriment.

Al final, el que resta és una història d’amor poc original, un conjunt de balls mediocres (clar que aquesta és la idea d’un xou de strippers) amb molt de múscul i res més, i una desaprofitada línia argumental amb el tema de les drogues. Una pel·lícula molt ben narrada, amb tocs d’humor que la fan mitjanament entretinguda però totalment prescindible.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc