Publicat el 02/05/2012

INTERPRETACIÓ
Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson, Elizabeth Banks,
Stanley Tucci, Woody Harrelson, Donald Sutherland, Lenny Kravitz
DIRECCIÓ Gary Ross
DURADA 142 min

Qualsevol saga literària juvenil d’èxit acaba, tard o d’hora, convertida en superproducció cinematogràfica. L’últim “fenomen” d’aquest tipus és l’obra de Suzanne Collins, Los juegos del hambre és una distòpia que ens situa en un futur on les ruïnes dels Estats Units d’Amèrica han deixat pas a un nou país de caire totalitarista anomenat Panem.

Amb cada nou producte d’aquest tipus s’intenta vendre la idea que es tracta de quelcom mai vist o, si de cas, que es tracta d’una evolució que supera altres productes similars. En aquest cas s’ha comparat amb la conegudíssima saga Crepúsculo, venent la idea que es tracta d’una obra igualment romàntica però més adulta, és a dir, més violenta i menys cursi.

El fet de no conèixer l’obra literària em permet centrar-me exclusivament en la pel·lícula com a obra autònoma. D’aquesta manera puc ser més objectiu avaluant el guió ja que no puc omplir els buits inconscientment amb la informació que ofereixen els llibres. Buits abismals, per cert, fent que des de la mateixa concepció de l’imaginari món futur fins al desenvolupament del propi “joc” de supervivència semblin poc treballats o incomplerts. Encara que es tingui en compte la falta d’esperit crític del principal públic objectiu d’aquest tipus de cinema, l’argument té massa forats.

D’altra banda, el tractament sembla una mica més fosc del que s’acostuma a veure en productes similars, però es tracta d’una opció purament esteticista. Les referències a altres grans obres de ciència-ficció no passen de l’anècdota, no estableixen cap diàleg entre aquest film i les obres citades. Les possibles reflexions que podrien derivar dels preceptes argumentals es dilueixen fins al no-res. En definitiva, es tracta d’una pel·lícula amb l’aspecte d’una obra reflexiva que en realitat està totalment buida.

Si tan sols funcionés la química entre els protagonistes, potser les més de dues hores de durada no es farien interminables, però ni tan sols això se salva. Més enllà de la dubtosa capacitat interpretativa dels joves protagonistes, la relació ni s’entén ni emociona.

Sincerament, m’ha semblat una de les més grans pèrdues de temps a què pot aspirar el cinema comercial. És clar que aquells que hagin llegit les obres literàries potser gaudeixen d’aspectes que als altres se’ns escapen, però, val la pena pagar l’entrada només per això?

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc