Publicat el 16/05/2012

INTERPRETACIÓ
Johnny Depp, Amber Heard, Aaron Eckhart, Richard Jenkins, Giovanni Ribisi, Michael Rispoli DIRECCIÓ Bruce Robinson
DURADA 120 min

Johnny Depp torna a interpretar un àlter ego de Hunter S. Thompson, com ja va fer a l’adaptació de Miedo y asco en Las Vegas (Terry Guillian, 1998). En el cas de Los diarios del ron, la història gira a l’entorn de Paul Kemp, un periodista al Puerto Rico dels anys 60 que va a parar a un petit diari en crisi permanent. Thompson, conegut com el pare del periodisme gonzo, és a dir, una barreja de narració subjectiva i ficció periodística, és sense cap mena de dubte un personatge interessant, tot i la problemàtica d’adaptar les seves obres al llenguatge cinematogràfic per la naturalesa pròpia dels seus relats.

Així com Miedo y asco en Las Vegas es va convertir en una obra de culte, segons la meva opinió bastant sobrevalorada, Los diarios del ron no arriba a captar la bogeria pròpia de les obres de Thompson. La barreja d’alcohol i drogues en aquesta adaptació no arriba a proporcionar el caos i el desconcert que va saber reflectir Terry Gillian a la gran pantalla. Bruce Robinson, guionista i director, sembla més preocupat per fer una pel·lícula homenatge a Thompson que a indagar en les motivacions dels personatges o recrear l’ambient polític i social de l’època. Tampoc no encerta en els moments al·lucinògens, de manera que tot el film queda deslluït, sense cap mena d’encant.

Un dels principals problemes comença en un guió massa llarg, sense força argumental. Les anades i vingudes dels personatges no tenen quasi continuïtat, les trames es ramifiquen sense acabar mai resoltes del tot, com si la necessitat de passar d’una situació a la següent fos més important que l’evolució dramàtica dels personatges.

El segon gran problema és l’academicisme en la direcció de Robinson. Una posada en escena molt poc arriscada, massa convencional, que no arriba a transmetre l’ambigüitat de la realitat subjectiva que narrava Thompson a la novel·la. Per ser un homenatge, Robinson s’ha esforçat poc a buscar una forma adequada per traduir en imatges l’estil narratiu de Thompson.

El resultat és decebedor. Una visió molt lleugera d’un dels personatges més interessants del periodisme nord-americà dels anys 60 i 70, sense ànima, sense força, sense cap mena de gràcia. Tots els actors estan absolutament desaprofitats, els personatges desdibuixats, sense motivacions clares, sense possibilitat que l’espectador s’identifiqui amb ells.

Segons el meu parer: una pèrdua total de temps.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc