Publicat el 08/02/2012

INTERPRETACIÓ
George Clooney, Judy Greer, Matthew Lillard, Beau Bridges,Shailene Woodley,Robert Forster
DIRECCIÓ Alexander Payne
DURADA 110 min

Alexander Payne és una rara avis de la indústria cinematogràfica nord-americana, és un dels pocs directors que ha aconseguit imposar un segell propi a les pel·lícules que ha fet sense sortir-se del sistema d’estudis. En els temps en què el cinema independent americà va ser absorbit per les majors, Payne va saber adaptar-s’hi, sense perdre gens ni mica de personalitat. Ara que fins i tot el que es coneix com a “nova comèdia americana” ja mostra símptomes d’exhauriment, Payne, que precisament no forma part d’aquest grup, es manté ferm com a referent de comèdia, avalat per pel·lícules com Election (1999), A propósito de Schmidt (2002) i Entre copas (2004).

Des del començament la pel·lícula ens deixa clar que Hawaii no és el paradís que hom suposa. Els seus habitants han de fer front a tota classe de penalitats i les famílies poden ser tan disfuncionals com en qualsevol altre lloc. L’argument bé podria ser el d’un melodrama de sobretaula: Matt King ha de fer-se càrrec de les seves dues filles, de 10 i 17 anys, quan la seva dona queda en coma per un accident nàutic, mentre que, paral·lelament, ha de decidir el futur d’unes terres heretades per la seva família des de temps dels primers colonitzadors de les illes.

De manera magistral, Payne integra les dues línies argumentals fent-les complementàries. El ritme no decau en cap moment, tampoc els diàlegs estan plagats d’ocurrències gracioses i acudits fàcils, l’humor ve donat més per la situació i la confrontació de caràcters. A més, no fuig del drama, ni cau en la llàgrima fàcil, s’enfronta a les situacions més tràgiques de manera directa, amb un profund humanisme i conservant el sentit de l’humor inesperat enmig del drama. Payne aconsegueix traslladar a la pantalla perfectament l’absurd de la vida, els moments dramàtics que es tornen humorístics i viceversa, amb naturalitat, sense estridències.

Els actors formen un conjunt perfecte, que encaixa amb tanta naturalitat a la pel·lícula com la posada en escena. George Clooney deixa de banda gran part de l’histrionisme que sol practicar en moltes comèdies, tampoc no apareix com el galant de somriure captivador, ni com l’home compromès de valors immaculats. Segurament ha sigut un gran repte per a ell interpretar un home corrent. Sorprenen també les actrius que interpreten les seves filles, en especial Shailene Woodley, creant una de les adolescents més creïbles que s’han vist a la gran pantalla en molt de temps.

Los descendientes és, sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula d’aquest hivern, una pel·lícula honesta, que mostra una realitat complexa i que transmet valors sense caure en la manipulació emocional. I a sobre ens permet fugir del fred siberià i refugiar-nos a les càlides illes de Hawaii durant un parell d’hores, què més es pot demanar?

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari