Publicat el 24/07/2013

INTERPRETACIÓ
 Diane Kruger, Dany Boon, Etienne Chicot, Yoli Fuller, Robert Plagnol, Alice Pol
DIRECCIÓ Pascal Chaumeil
DURADA 104 min
GÈNERE Drama

Llévame a la luna s’assembla molt més a les històries d’amor convencionals americanes que a les sàtires socials franceses. Això no és necessàriament una cosa pejorativa, ja que, per exemple, en el cas de Un engaño de lujo vem ser sorpresos per una brillant comèdia romàntica que desplegava un discurs propi del cinema americà amb una recognoscible elegància francesa. Però desafortunadament, en la pel·lícula que ens ocupa aquesta elegància ni tan sols es molesta a intentar rescatar un discurs exageradament convencional. Diguem-ho tot, Llévame a la luna compta amb certes seqüències dinàmiques i divertides que, si més no, desperten la curiositat de l’espectador. Però tot i això, l’embafadora aroma de “moralina” convencional que impregna el relat no desapareix en cap moment, cosa que resta credibilitat als successos i, per tant, redueix l’interès cap aquests.

Aquesta actitud modesta alhora que provocadora, aquesta exposició d’escenes que produeixen riallades més per vergonya aliena que per una comicitat òbvia; en fi, tots aquests trets propis de la bona comèdia francesa són substituïts en Llévame a la luna per una sèrie de clixés desgastats de la comèdia convencional que, precisament, el bon cinema francès es caracteritza per evitar. Parlem d’una pel·lícula protagonitzada per un personatge que tan sols transmet antipatia, la qual cosa provoca certa al·lèrgia cap a l’aproximació d’un desenllaç tan previsible com poc creïble. I el pitjor de tot és que, a mesura que el film avança, el pes d’un argument poc menys que ridícul va guanyant terreny a les seqüències còmiques, alhora que aquestes adquireixen aquell desagradable regust de “seqüència conscientment destinada a fer-nos riure”. En poques paraules, en resultar l’esdevenir dels fets cada vegada més i més esperpèntic i sent la trama cada cop menys atractiva, l’únic que queda com a suport de la pel·lícula són una sèrie de gags cada vegada menys divertits.

Potser el mal gust que deixa el visionat de Llévame a la luna es degui en part a una involuntària (i inevitable) comparació entre l’alt nivell que ens té acostumats el cinema francès amb la mediocritat del títol que ens ocupa; ja que en realitat es tracta d’un film fins a cert punt entretingut. Parlant en plata, tant de bo Llévame a la luna fos el nivell mínim de les comèdies a les quals ens té acostumats el cinema americà, però tot i això no hi ha dubte que es tracta d’una pel·lícula menor, únicament defensable si la comparem amb el pèssim prestigi de la majoria de les comèdies contemporànies. De manera que estem davant d’una pel·lícula que senzillament corrobora una cosa que ja sabíem: el mal estat de la comèdia del Hollywood contemporani i l’alt nivell d’aquesta en el cinema francès actual. En resum, més del mateix.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari