Publicat el 18/01/2018

Les sardines son un dels peixos més consumits arreu del món, i es pesca sobretot en els mars de temperatures suaus, on en grans bancs i durant els seus desplaçaments s’alimenta del plàncton de les aigües superficials, motiu que obliga els pescadors a estar atents a les seves anades i vingudes.

El consum de la sardina, com la resta de peixos blaus, ha tingut èpoques brillants i d’altres fosques, sempre depenent de factors que res no han tingut a veure amb la seva esplèndida bondat culinària. La seva forta olor també va perjudicar-ne el consum. Efectivament, en cuinar-les desprenen una olor penetrant que pot resultar desagradable. Els pecadors solien cuinar-les a l’aire lliure, al port, motiu pel qual el problema de l’olor no els afectava. Les cuinaven a la brasa o fregides en oli abundant i molt calent; d’aquesta manera aconseguien que la farina formés una capa exterior segelladora que impedia que quedessin olioses. També les guisaven a ‘l’all cremat’ o en ‘suquets’.

En expandir-se el seu consum a les zones de l’interior i no disposar d’elements frigorífics, es van crear sistemes de conservació: bàsicament el salat i l’escabetxat.

En el primer, les sardines es deixaven de 3 a 5 dies intercalades en capes de sal gruixuda. Se les anomenava ‘sardines de la costa’.

Al forn, la millor manera i més discreta de cuinar-les és ‘a la llauna’.

Però actualment, en restauració, les podem trobar cuinades de maneres molt variades.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari