Publicat el 17/05/2018

La paraula ‘postveritat’ es va començar a fer servir tot just fa un any per descriure un fenomen nou. La postveritat és una mena de mentida: es pot definir com la descripció d’un fet en base a les emocions i les opinions personals per sobre de l’objectivitat.

També trobem molts casos de postveritat que responen a unes intencions molt determinades. Aquests casos es troben molt sovint en el camp de la política. Es parla de postveritat quan hi ha un context en el qual no importa tant l’objectivitat dels fets (ni comprovar la seva veracitat) com l’impacte d’un relat, sigui cert o no, i la difusió social dels seus efectes, en especial la creació de tendències d’opinió.

(https://textlagalera.wordpress.com/2017/09/27/que-es-aixo-de-la-postveritat/)

Els que fa anys que som joves, que estem educats en la veritat, perquè de petits, a casa, una de les moltes coses que ens ensenyaven era que dir mentides estava mal fet, que no era bo, que era lleig (i en alguna època, fins i tot, que era pecat), sovint restem perduts com un pop en un garatge quan ens movem pel nostre dia a dia, farcit de mitjans que escampen aquestes ‘mentides’ que, emprant el cinisme a l’enèsima potència, anomenem ‘postveritat’.

Abans ens crèiem tot allò que ens arribava, perquè qui es podia pensar que els mitjans, tan professionals i tan acadèmics, podien dir mentides al servei d’uns determinats interessos? Qui es podia pensar que els polítics, que en teoria treballen pel bé comú, podien explicar-nos faules per tal de manipular-nos i fer-nos creure allò que els convé? Qui podia imaginar-se tanta mesquinesa desbordada, intentant guiar-nos com un ramat de xais? (Digueu-me ingènua, però jo no). I hem passat de creure-ho tot a adonar-nos que ens aixecaven la camisa. Tant, que el lliri ens ha caigut a terra i hem quedat amb cara de pòquer contemplant com el culte a la veritat s’havia fet fonedís.

Per acabar-ho d’adobar, et trobes amb els que sempre ho saben tot, que tot ho veuen a venir, que estan de tornada de tot, que et miren amb cara burleta dient-te: «De debò que no t’ho ensumaves?» «De debò que t’ho creies?» I tu et quedes, com a defensora de la veritat, formant part de l’assemblea dels babaus mentre vas escombrant tots aquests lliris caiguts.

Des de l’univers dels babaus goso dir-vos que estic altament convençuda que no podrem fer un món millor sense un retorn absolut al culte a la veritat. No podem passar ni un instant més sense denunciar, pel mitjà que sigui, aquells que escampen la mentida i la calúmnia. No es poden construir els fonaments d’una societat sobre l’enganyifa de la postveritat. Polític que menteix, polític que dimiteix. Hem d’aconseguir que la justícia sigui la garantia del triomf de la veritat, i no un refugi de manipuladors, que fan dolents els bons.

Mentre no sigui així, estem a la mercè dels qui enarboren la bandera de l’engany i tenen qui els segueixin. En realitat, tan culpables són el capdavanter com els seguidors. I sobretot, com en tot, el moviment es demostra caminant: que la nostra boca, el nostre cor i la nostra ment s’ancorin només en la veritat.

 

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrits publicats amb anterioritat a:
reginaferrando.simplesite.com
blocs.mesvilaweb.cat/regina-ferrando
regina@reginaferrando.cat

Deixa un comentari