Publicat el 04/04/2012

INTERPRETACIÓ
André Dussollier, Sabine Azéma, Emmanuelle Devos, Mathieu Amalric, Anne Consigny
DIRECCIÓ Alain Resnais
DURADA 104 min

Passa massa sovint. Segurament no val la pena queixar-se, però no ho puc evitar. Més de 2 anys ha trigat en estrenar-se a les nostres sales Las malas hierbas d’Alain Resnais. Totalment incomprensible tenint en compte que un mestre com ell, aviat nonagenari, atreu gran part de la vella cinefília a les sales amb la sola menció del seu nom, i que, des de fa un bon grapat d’anys, també molts neòfits gràcies a la barreja de cultura pop, postmodernisme i lleugeresa que oculten hàbilment una profunditat envejable.

En gran part, els distribuïdors en la culpa la tenen, però també hem de ser conscients de que es produeixen moltes (massa) pel·lícules i no hi ha espai per a totes a les sales. El cinema comercial cada cop és de més baixa qualitat, intentant-nos atreure amb trucs de màgia com l’estereoscòpia. En el cinema més compromès, sobretot el que ho és amb si mateix per sobre de tot, cada cop apareixen més autors interessants que sumen les seves obres a les dels mestres que segueixen en actiu amb gran lucidesa. Paguen els segons la saturació de mercat dels primers, la història de sempre.

Però anem al que ens interessa, la pel·lícula d’Alain Resnais no s’allunya gaire de les seves últimes obres quant a barreja estilística i atreviment desvergonyit. Per a qui no sàpiga de què parlo, només dir que Resnais va començar la seva carrera en la ficció amb pel·lícules com Hiroshima mon amour (1959) o El año pasado en Marienbad (1961) autèntiques peces de cinema artístic i intel·lectual que desafiaven les regles del propi llenguatge cinematogràfic, per acabar rendint-se a la cultura pop amb films com On connaït la chanson (1997) o Asuntos privados en lugares públicos (2006), eliminant la frontera entre alta i baixa cultura, però encara conservant la iconoclàstia característica dels seus primers anys.

Resnais compon una enigmàtica, boja, lleugera i complexa cinta que tant pot arribar al consumat consumidor de cinema de superherois com al cinèfil més exigent (sempre que l’espectador sigui mínimament permeable). Però aviso, que ningú no s’enganyi, la pel·lícula pot ser lleugera en el plantejament (el títol original, Les herbes folles, és més explícit que la traducció en relacionar-se directament amb l’amor foll que narra l’argument), però el que ens emportem a casa acabada la projecció és la llavor d’un pensament que es va expandint i que ens durà a reflexions més profundes del que crèiem que podia oferir una pel·lícula tan caòtica.

Els actors habituals en les últimes obres de Resnais es mostren tan efectius com sempre a les ordres del mestre, i les noves incorporacions hi encaixen perfectament, com si sempre haguessin treballat amb ell. La fotografia és excel·lent, Eric Gautier capta perfectament el pensament de Resnais i treballa la saturació i la llum artificial com pocs. La música per part de Mark Snow (sí, el compositor de la molt popular melodia d’Expediente X) també encaixa a la perfecció, amb un acostament al jazz que acaba d’arrodonir la sensació d’improvisació calculada que emana la pel·lícula.

Una obra rodona i molt recomanable.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2