Publicat el 07/12/2011

DIRECCIÓ Steven Spielberg
DURADA 107 min

Finalment, he anat a veure l’estrena crispetera més sonada de la tardor. No he pogut resistir la temptació, tot i tenir por a la decepció. No és que jo sigui un tintinòfil pròpiament dit, però amb la sola visió de la portada d’algun dels còmics d’Hergé torno a sentir de seguida la mateixa excitació de quan els llegia de ben petit.

Steven Spielberg ja fa 30 anys que tenia en ment l’adaptació a la gran pantalla de les aventures del jove reporter. Tot i no ser gaire conegut als Estats Units, va ser en la gira de presentació d’En busca del arca perdida (1981) per Europa que no parava de llegir comparacions de la seva pel·lícula amb les creacions d’Hergé, i així va néixer la seva passió. Però Hergé va morir mentre mantenien encara conversacions i no ha sigut fins ara, gràcies a la participació en el projecte de Peter Jackson, fan declarat de les aventures de Tintín, que ha pogut tirar endavant el projecte.

Amb el tàndem Spielberg-Jackson l’espectacle està assegurat. En l’àmbit tècnic, la producció és impressionant: la captura de moviment d’actors reals és immillorable i la recreació de l’entorn és plena de detalls. De vegades, però, sembla que hi ha una certa recreació en el virtuosisme tecnològic. L’estereoscòpia o 3D com se li diu popularment, no té més justificació que el fer més espectaculars algunes seqüències, especialment la persecució a una ciutat del Marroc en un únic pla-seqüència.

Quant a la fidelitat amb l’original, segur que hi ha opinions enfrontades entre els fans d’Hergé. Més interessant que el debat sobre la literalitat argumental és si l’esperit de l’obra s’ha mantingut o no, o si era necessari. El cas és que Spielberg ha aprofitat les aventures de Tintín per redimir-se del fracàs (almenys en esperit, la recaptació va anar prou bé) de l’última pel·lícula d’Indiana Jones. No crec que es mantingui viu l’esperit d’Hergé en el film.

El principal problema que hi veig és l’elecció d’un modelat de personatges hiperrealista, en oposició al dibuix pla i sense volum del còmic, però que no ve acompanyat d’un volum psicològic anàleg. Mentre que en el paper no hi havia espai per reflexionar sobre les motivacions de Tintín, ja que no es mesurava en termes psicològics sinó purament narratius, a la pel·lícula s’intenta un acostament més psicologista als personatges, però insuficient per fer-los creïbles. Un altre detall important que s’ha perdut és la “veu” de Milú, tot i que s’ha volgut compensar amb seqüències on és l’absolut protagonista.

En general, trobo a faltar la sensació de suspensió de la realitat que aconseguia el còmic, on les situacions més inversemblants succeïen amb la més absoluta naturalitat. És difícil posar-se al lloc d’un nen d’avui dia, però no crec que la pel·lícula aconsegueixi captivar-lo com han fet els còmics generació rere generació.

 

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2