Publicat el 30/09/2015

Després dels estrepitosos fracassos (de taquilla, crítica i moral) que suposaren les seves dues superproduccions Airbender i After Earth, era d’esperar que Shyamalan tornés al seu «terreny segur»: el cinema de baix pressupost. Val a dir que, en l’opinió d’un servidor, des que l’any 1999 va aspirar a l’Òscar amb la notable El sexto sentido no ha existit terreny prou segur per a cap de les (absurdes) batalles en què s’ha ficat el director. De fet, és possible que, de totes les que ha dirigit des d’aleshores, la seva última pel·lícula sigui el treball que més s’assembla a un producte decent. Això tampoc no vol dir —no féssim volar coloms abans d’hora— que estiguem davant de cap meravella.

El director d’El bosque ha escollit com a objecte de redempció el recurs del «metratge trobat»: aquell tipus de pel·lícula (molt efectiu en el gènere de terror) que tan de moda va posar [Rec] l’any 2007 i que ja a finals dels anys 90 havia estat explotat per productes com El proyecto de la bruja de Blair, i abans Holocausto Canibal a inicis dels 80. Aquest estil de pel·lícula (no m’atreveixo a escriure «gènere», ja que és un recurs utilitzat per comèdies, pel·lícules de catàstrofes i fins i tot cintes de superherois) destaca especialment per la seva pretensió d’aparentar realisme, sempre apel·lant al testimoni objectiu de la càmera que grava els fets exposats. I aquest és un element que serveix per potenciar totes les virtuts de Shyamalan com a director… i totes les seves mancances com a guionista.

Perquè la pel·lícula es desenvolupa amb naturalitat i determinació, de manera gens avorrida i amb moments taquicàrdics força efectius. Shyamalan sempre ha estat un mestre de la planificació, i el recurs de què se serveix millora el seu caràcter auster. Això s’aprecia especialment en la (brillant) seqüència de desenllaç, en què un dels dos protagonistes ‘supera el seu conflicte’, escena executada mitjançant un senzillíssim muntatge que només compta amb dos plans. El problema rau en què, per poc que hi pensem, de seguida topem amb un fet més que evident: l’argument no té ni cap ni peus. Per això tot plegat resulta sorprenentment oblidable. L’única novetat és que com a mínim aquesta vegada Shyamalan no ens ha volgut vendre gat per llebre: tan sols pretén entretenir, lluny del moralisme i de la falsa filosofia que ens havia volgut vendre amb les seves anteriors pel·lícules.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852