Publicat el 07/09/2017

INTERPRETACIÓ
Colin Farrell, Nicole Kidman, Kirsten Dunst, Elle Fanning, Oona Laurence, Angourie Rice
DIRECCIÓ Sofia Coppola DURADA 91 min GÈNERE Drama romàntic

De vegades, les formes passen per sobre del fons. Ens agradi o no. Vet aquí un bon exemple: El seductor, estrenada l’any 1971 de la mà del duet Siegel-Eastwood (vist anteriorment a Dos mulas y una mujer i posteriorment a Harry el sucio i Fuga de Alcatraz), era una pel·lícula misògina des del primer fins a l’últim fotograma. I tanmateix, encara avui se la veu plena de vida. Podríem parlar de l’elegància de la posada en escena, de l’harmonia entre fotografia i direcció d’art, de l’excel·lent tasca d’actrius i actor… Però hi ha un element intangible que passa per sobre de tot això que converteix un pamflet sexista en una fantàstica tragèdia romàntica.

La seducción, dirigida per Sofia Coppola i guanyadora del Premi de la Crítica en el Festival de Cannes 2017, també presenta una posada en escena elegant i una direcció de fotografia al servei exclusiu de la directora. Està dotada, a més, d’un càsting impecable, començant pel sector infantil amb Oona Laurence i acabant per la ja madura (per més que múltiples intervencions quirúrgiques insisteixin a proclamar el contrari) Nicole Kidman, trobant pel camí noms tan destacables com Kirsten Dunst, Elle Fanning i el cada cop més sorprenent Colin Farrell. I malgrat tot, la fixació de Coppola per cuidar tots i cadascun dels detalls del seu producte no aconsegueix més que una història cristal·litzada en la seva pròpia estètica.

És com si l’autora de Las vírgenes suicidas fugís de la implicació emocional i, enlloc d’aconseguir un distanciament prudencial, deixés el seu treball sense ànima. Tot plegat sembla el resultat d’una aposta arriscada que tenia per objectiu trencar amb l’essència del relat original: si Don Siegel es mostrava explícit, Sofia Coppola opta pel suggeriment, i així com el primer semblava decidit a anar per feina, la segona prefereix fer gala d’un ritme pausat i contemplatiu. Però el cas és que totes dues decisions, gens criticables a simple vista, acaben convertint La seducción en un producte buit.

És de justícia reconèixer les més que bones intencions per part de Coppola: donar la volta a un guió clarament masclista per convertir-lo en un retrat vivencial d’un conjunt de dones deixades de la mà de Déu enmig d’un escenari bèl·lic. I és inquietant adonar-se de com això no és suficient per superar (ni tampoc igualar) la proposta original. Ni tan sols quan és evident que el treball present ofereix una ambigüitat molt més sana que l’obtús missatge ultraconservador que conformava el guió original.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852