Publicat el 20/05/2015

INTERPRETACIÓ
Ariane Ascaride, Ahmed Dramé, Geneviève Mnich, Xavier Maly, Martin Cannavo, Noémie Merlant, Stéphane Bak
DIRECCIÓ Marie-Castille Mention-Schaar
DURADA 100 min
GÈNERE Drama

La facilitat amb què Marie-Castille Mention-Schaar resumeix les condicions sufocants en què treballen els professors de secundària és admirable. I el millor és que ho fa sense perdre de vista la dura situació que viuen els alumnes. D’una banda, les aules del col·legi semblen gàbies plenes d’animals salvatges dins les quals els professors han de reduir les trapelleries dels escolars, mentre que els qui no són vistos ja preparen la següent. D’una altra banda, als ulls de l’institut els estudiants són feres indomables que queden relegats a la categoria d’«alumnes de capacitats limitades», cosa que mina les ambicions dels joves, creant una mena de cercle viciós. Aquesta presentació de contradiccions respon a l’estil francès més pur, sobretot per la senzillesa amb què es tracta un tema tan complex.

No obstant això, la resta pertany al segell comercial d’una tendència recent, la de les pel·lícules que estan més interessades a internacionalitzar el producte que a reivindicar la seva independència. En són exemples Pequeñas mentiras sin importancia, Intocable, Guillaume y los chicos, ¡A la mesa! o Dios mío, ¿pero que te hemos hecho?, unes pel·lícules que, bàsicament, busquen la recepció internacional eliminant el segell francès. En el cas de La profesora de historia, en un moment la pel·lícula adopta la posició complaent que funciona tan bé en les cintes comercials, i la complexitat és reduïda progressivament a una veritat universal ensucrada i poc creïble.

La directora de l’obra, temorosa que el nivell de complexitat sigui excessiu, opta pel recurs de la sensibleria, tan present en aquest «nou cinema francès». Un recurs que és tan edulcorat que acaba tacant tot el perfil de la pel·lícula, fent que gairebé oblidem que en els primers minuts apuntava a convertir-se en el cosí germà de La classe. Potser és la nova víctima d’un virus cinematogràfic que s’estén amb sigil, i que ara també ataca els films francesos aliens al públic de masses. Tant de bo que sigui tot el contrari i que ens trobem davant la primera reivindicació, encara que només en l’inici de la pel·lícula, de l’estil narratiu desenfadat però profund que fa pocs anys admiràvem en el deliciós cinema francès.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Meslloc
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
GERMANS HOMS 10-18-2