Publicat el 04/09/2013

INTERPRETACIÓ
Golshifteh Farahani, Hamid Djavadan, Massi Mrowat, Hassina Burgan, Mohamed Al Maghraoui,
Malak Djaham Khazal, Faiz Fazli, Hatim Seddiki, Mouhcine Malzi
DIRECCIÓ Atiq Rahimi
DURADA 102 min
GÈNERE Drama

La piedra de la paciéncia és l’exemple perfecte de com la bellesa estètica no és garantia de bons resultats ni representa sempre l’elecció més encertada (almenys en el cinema). Recordem, per citar exemples contraris, com Roma, città aperta o la més recent Gomorra proposaven l’exercici de llevar-li el maquillatge a la realitat perquè aquesta quedés totalment al descobert, permetent que cadascú hi trobés el que els seus sentits li dictessin. Això és exactament el contrari del que li passa a la pel·lícula que ens ocupa, que sembla haver venut l’ànima al diable a canvi d’una bonica estètica. Tanmateix i abans que res, és just reconèixer el visible esforç tècnic que s’amaga darrere de la seva planificació.

El nou treball d’Atiq Rahimi es desplega com ho farien els primers esbossos d’un quadre elegant. Cada pla crea fam del següent i cadascun aporta petites dosis d’informació amb l’encertat propòsit de despertar interès cap el que s’amaga darrere de les imatges. Una excel·lent fotografia i una ben aconseguida coreografia marquen el compàs d’aquest despertar. I la veritat és que, en certa manera, tota aquesta arrencada compleix la seva funció: ens trobem davant d’una inquietant història sobre la pobresa en temps de guerra dibuixada amb un pols impecable i un control absolut pel que fa a aspectes tècnics. D’aquí que resulti tan decebedor descobrir que darrere de tot aquest plantejament no ens espera res més que reiteració i monotonia.

Al meu entendre, són dos els aspectes que fan de La piedra de la paciencia una pel·lícula fallida. El primer és la rapidesa amb què una història que al principi sembla interessant crema totes les seves cartes i deixa al descobert la buidor d’un guió que pretén abastar molt més del que en realitat abasta. Ja que un cop desplegat el plantejament, l’espectador ja ha vist pràcticament tot el que la pel·lícula es proposa mostrar. El segon és que quan ens acostumem a l’esmentada elegància de la composició de plans, descobrim que aquesta bonica estètica xoca fortament amb els horribles successos que se’ns mostren. És a dir, dóna la sensació que el director oblida la humanitat dels seus personatges i acaba per deixar-los petrificats en una composició de quadres que plastifica tot tipus d’emoció.

Amb tot, la sensació predominant és que la bellesa de les imatges no es corresponen amb el dramàtic contingut del relat, motiu pel qual resulta considerablement difícil empatitzar amb cada situació. O dit en altres paraules, sembla que l’apartat estètic del film prengui el seu propi camí i s’allunyi del discurs del director (sigui quin sigui) per acabar sent independent dels successos de la pel·lícula. Tot plegat acaba provocant que aquest conjunt de plans seqüència compostos de forma exquisida acabin convertint-se en un monòton exercici visual massa semblant a un repetitiu passi de diapositives.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc