Publicat el 29/06/2017

INTERPRETACIÓ 
Tom Cruise, Russell Crowe, Annabelle Wallis, Sofia Boutella
DIRECCIÓ Alex Kurtzman
DURADA 105 min
GÈNERE Fantàstic / Terror

És curiós. Quan penso en La momia, em venen a la memòria automàticament quatre encerts reivindicables i, de totes maneres, em sembla una pel·lícula dolenta en tots els sentits. D’altra banda, són quatre encerts tan heterogenis que bé podrien haver estat extrets de pel·lícules diferents. I això dona una pista important sobre el motiu del fracàs: el fet d’intentar encabir en una peça d’entreteniment de poc menys de dues hores tones i tones de referències a tota mena de gèneres i estils. De fet, a meitat de pel·lícula un gairebé ja no recorda a quina sala del cinema havia entrat.

Els dos encerts més remarcables són les dues escenes d’acció (si més no, les dues que estan resoltes amb certa gràcia): l’intent de setge a la ciutat aràbiga (prèviament ocupada per soldats nord-americans) i l’aterratge accidentat que pateix el personatge interpretat per Tom Cruise pocs minuts després. Totes dues estan resoltes amb dinamisme i eficiència, mitjançant una direcció accelerada però curosament planificada. Dues seqüències que, sense ser cap meravella, almenys aconsegueixen mantenir la mirada del públic ben enganxada a la pantalla. Llàstima que Alex Kurtzman no necessiti ni cinc minuts per fer-los apartar-la d’una bufetada tan bon punt acaben.

El tercer encert de la pel·lícula és l’atrevida referència al clàssic terrorífic dels anys 80 Un hombre lobo americano en Londres amb les aparicions de l’amic mort del protagonista (conversa amb jocs de mirall inclosa). Aquestes seqüències que naveguen entre l’humor negre i el terror funcionen (inexplicablement) de meravella i, d’alguna manera, enriqueixen el caràcter cinematogràfic del producte (aquelles carícies de companys de cinefília generacional que, per bé o per mal, sempre senten bé). El problema és que, per una referència eficient, en tenim ben bé quinze d’innecessàries i recargolades que, lluny d’aportar res, compliquen innecessàriament una trama que demanava a crits ésser senzilla.

El quart encert és l’aposta de fer servir Tom Cruise per presentar un personatge sapastre i barrut, allunyat del salvador mundial ianqui que té per costum interpretar (per bé que ningú no ens estalviï les seves curses i acrobàcies, que també acabaran salvant el món). Una pena que aquest caràcter còmic desentoni tan exageradament amb l’entorn que envolta el personatge, ple de pretensions d’obscuritat més impostades que sinceres i proveït d’una aura artificiosament terrorífica que acaba resultant còmica sense pretendre-ho.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari