Publicat el 30/11/2017

INTERPRETACIÓ
Ben Affleck, Gal Gadot, Ezra Miller, Jason Momoa, Ray Fisher, Henry Cavill, Amber Heard,
Amy Adams, Ciarán Hinds, J.K. Simmons, Jeremy Irons
DIRECCIÓ Zack Snyder
DURADA 121 min
GÈNERE Superherois

Parlem de La liga de la justicia. Tampoc no és que esperés descobrir una profunda reflexió existencial que donés sentit al meu dia a dia, però no sé. Una petita repassada a les línies de diàleg. Una revisió del material amb una mica de sentit autocrític. Un petit esforç per tapar quatre o cinc forats argumentals. O ja posats, demanar una segona opinió de l’acabat final a un professional. No ho sé, alguna cosa, un petit senyal de consideració envers el públic. Si més no, una mica d’interès a convèncer-lo que aquestes dues hores de metratge no són una absoluta pèrdua de temps. O com a mínim tenir la cortesia d’intentar enganyar-lo.

Sí, és veritat. Són dues hores que passen amb relativa lleugeresa. Però, vaja, si una producció que inverteix el 95% del pressupost en escenes d’acció i estètica
—dit sigui de passada, la relació entre quantitat i qualitat està tan desequilibrada que bé podria donar peu a noves fórmules matemàtiques— aconseguís a més ser feixuga, el nombre de defectes ja seria tan elevat que el seu acabat fregaria la perfecció negativa, i gairebé podríem plantejar-nos considerar-la una obra mestra. Però tampoc no es tracta de treure mèrits: poques vegades una pel·lícula ha aconseguit romandre tant de temps a la memòria no pas per la seva qualitat, sinó per la impressionant velocitat amb què envelleixen les seves seqüències (essent fins i tot innecessari un segon visionat per adonar-se’n).

La liga de la justicia és, realment, una pel·lícula en què no hi ha absolutament res que funcioni. Els conflictes dels personatges no tenen cap interès, l’èpica de la qual fa gala cau en el ridícul abans de començar, la seva estètica és poc menys que carrinclona i les heroïcitats estan plantejades amb una impostura tan desganada que ni tan sols l’autoparòdia és capaç de salvar-les. En poques paraules, l’últim treball de Zack Snyder —no crec que l’accidental intervenció de Joss Whedon tingués possibilitats reals de reconduir tal despropòsit— no conté ni una sola escena capaç de camuflar la seva imperfecció. O dit d’una altra manera: totes les seqüències de la pel·lícula aconsegueixen fer enfadar per una o altra raó.

La mala recepció d’aquesta pel·lícula per part de la crítica ha despertat la indignació de certs sectors cinèfils. Alguns són fans incondicionals de l’univers de l’home ratpenat, d’altres simples aficionats imparcials. En tot cas, tots ells coincideixen a criticar l’aplaudiment sistemàtic que rep cada producció de Marvel en contraposició a les ferotges crítiques de què són víctimes la majoria de produccions de DC. I, bé, com a mínim s’ha de reconèixer que no diuen cap mentida: Marvel viu al setè cel cinematogràfic i DC s’ha de conformar amb el títol d’imitació insubstancial. Però aquest fet no és incompatible amb una realitat indiscutible, que de fet n’és més aviat la conseqüència: Marvel fa bé la seva feina i DC no.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2