Publicat el 03/08/2016

Es tracta d’un treball que conté petites sorpreses que tan aviat cauen en el terreny de la originalitat com en el del conservadorisme.

 

L’actualització de les aventures del llegendari personatge selvàtic queda a mitges entre la convenció i la originalitat. Es podria dir que la nova pel·lícula de David Yates (director que saltà a la fama amb les quatre darreres entregues de la franquícia Harry Potter) és un exercici dels esquemes bàsics del blockbuster amb esclats puntuals d’autoria i deixadesa. Ni brillants ni desastroses, història i posada en escena s’obren camí de manera lleugera i a un ritme saludable, sense decebre ni sorprendre. Es tracta d’un treball que conté petites sorpreses que tan aviat cauen en el terreny de la originalitat com en el del conservadorisme.

Més enllà de les seves concessions fantasioses (la pel·lícula divaga entre el realisme —com es veu en el caràcter animal de la família de goril·les que adopta el protagonista— i la faula —la facilitat amb què es pressuposa que Tarzan passa de ser una criatura salvatge a ser una figura de la noblesa de formes elegants i educades—), l’execució del treball té encerts i descuits. En el primer apartat destaquen sobretot tres detalls. Un és el fet d’ambientar l’acció en un present en què Tarzan viu en societat, intercalant en l’aventura flashbacks de la seva vida salvatge. El segon és l’efectiva caracterització de Leon Rom, brivall indiscutible de la pel·lícula interpretat per un inspirat Christoph Waltz.

El tercer és el personatge de George Washington Williams (sempre que deixem de banda la seva condició racial, tan naturalment acceptada per un conjunt de personatges que tot just s’acomiadaven de l’esclavatge), dotat d’una ironia clarament inspirada en els seus papers en les pel·lícules de Quentin Tarantino i sens dubte dirigit al públic adult. Pel que fa als descuits, o bé el guionista no es va prendre la molèstia de resoldre certs detalls argumentals o bé un servidor no va saber muntar el confós trencaclosques que és el nus principal de l’aventura (pensem en la forçada coincidència que suposen els —dubtosos— interessos d’Anglaterra per enviar Tarzan a la seva terra natal i el malèvol pla de Leon Rom de capturar tal personatge en aquest mateix indret).

Tot plegat queda en una aventura entretinguda però poc destacable, que entretén i fins i tot provoca alguna riallada però que s’oblida tan aviat com se surt de la sala. Val a dir que el producte es consumeix sense tenir la sensació de ser tractat d’estúpid, i que en ell s’aprecia cert interès per part del director de sortir dels cànons estrictament convencionals. Tanmateix, els descuits anteriorment mencionats i cert abús de la infografia (usada de manera més aviat desafortunada) situen el treball en una categoria inferior al cinema d’aventures competent. En poques paraules, La leyenda de Tarzán no suposa ni una gran troballa ni una gran decepció.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari