Publicat el 14/03/2012

INTERPRETACIÓ
Ben Kingsley, Sacha Baron Cohen, Asa Butterfield,Chloë Grace
DIRECCIÓ Martin Scorsese
DURADA 126 min

És curiós que les dues triomfadores als premis Oscar siguin dues pel·lícules que, cadascuna a la seva manera, rendeixen tribut als inicis del cinema. D’una banda, tenim The Artist, una pel·lícula muda i en blanc i negre, ambientada a finals dels anys 20 que descriu el canvi del cinema mut al sonor. D’altra banda, tenim La invención de Hugo, sobre el redescobriment a principis dels anys 20 de la figura de George Méliès. Els francesos parlant de Hollywood i Hollywood parlant dels francesos.

De les dues, sense cap mena de dubte, la de Scorsese té molt més sentit. The Artist, al cap i a la fi, s’inspira més en el cinema sonor, no només argumentalment (Cantando bajo la lluvia, El crepúsculo de los dioses), sinó també estèticament, allunyant-se del llenguatge propi del cinema mut per acabar utilitzant un híbrid indefinit. Mentre que Scorsese mira cap a endavant i utilitza l’estereoscòpia integrant-la perfectament en la seva pel·lícula, Hazanavicius no fa res més que acumular i amuntegar referències sense cap ordre ni sentit.

Tot i així, Scorsese ha sorprès tothom amb una pel·lícula purament infantil. Fins i tot es podria considerar massa infantil, tenint en compte que l’argument entorn de la figura de Méliès no interessarà gaire als més petits i el conjunt no acaba d’oferir prou al·licients als més grans. En aquest sentit, Scorsese ha d’aprendre un parell de lliçons del mestre Miyazaki.

Encara que sembli una contradicció el fet d’incorporar l’estereoscòpia a la pel·lícula dóna al conjunt l’estètica necessària per endinsar-nos en la història d’un dels pioners del cinema fantàstic o, més ben dit, de la fantasia al cinema. Méliès venia del món de la màgia i per això el seu cinema és tan especial, ell no distingia entre màgia i cinema, a les seves obres les il·lusions cinematogràfiques es barregen amb il·lusions escèniques fent-se difícil distingir unes de les altres.

Evidentment, la pel·lícula té un fort component cinèfil. Però crec que Scorsese troba un perfecte equilibri entre l’interès popular i la cinefília radical. No estem davant d’un documental sobre George Méliès, el protagonista és un nen orfe que intenta desvetllar el misteri darrere d’un autòmat espatllat. Per moments falta una mica més de consistència en l’argument, queda la sensació d’haver vist dues pel·lícules. Potser l’excessiva linealitat de l’acció ha despistat Scorsese…

En definitiva, és una bona pel·lícula infantil, amb una estereoscòpia ben integrada, amb més sentit cinematogràfic que pur espectacle. Un film que reivindica una de les figures capitals dels inicis del cinema (a veure quan es fa el mateix amb Segundo de Chomón, el gran avantguardista barceloní del cinema, que poc o res es coneix fora dels cercles cinèfils). Una cinta entretinguda, per veure amb tota la família, però res més.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852