Publicat el 09/03/2016

Curiosament, si La habitación aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final és perquè navega constantment entre el realisme i el conte de fades. De vegades fins i tot sembla que Lenny Abrahamson es cobreixi les espatlles traient la carta del realisme quan li convé, i la del relat fantàstic quan la seva història no és prou creïble; però aquesta jugada, tan fàcilment associable a una absoluta presa de pèl, li funciona gràcies a que la tesi és prou interessant per justificar (fins a cert punt) aquestes formes.

Més enllà de l’argument, la pel·lícula ens parla de convencions, de costums, dels hàbits que conformen una rutina i sobretot de com la percepció d’una realitat canvia segons el prisma dels ulls que la miren. És per això que un dels punts forts de La habitación és la seva capacitat per crear expectatives, per despertar interès sobre el què està passant i sobre el perquè de la situació en què un es troba. Val a dir que aquesta és una d’aquelles pel·lícules que val la pena veure sabent-ne el mínim possible: descobrir-ne l’argument forma part del seu encant.

I no només per una qüestió formal, sinó també perquè això és precisament el que fa Jack, el nen de cinc anys que protagonitza el relat: adonar-se de la situació en què es troba, prendre consciència del seu estat i descobrir el món en què li ha tocat viure. Per això el treball d’Abrahamson es mou entre el conte de fades i el realisme: la retorçada trama que el director ens planteja no deixa de ser una escenari que fa servir com a generador de preguntes carregades d’al·legories. I totes elles donen a la pel·lícula un sentit transcendental i fins i tot filosòfic que justifica altres aspectes potser més convencionals.

Però encara hi ha una altra cosa que fa de La habitación una història entranyable i commovedora: la relació entre mare i fill que tan brillantment porten a la pantalla Jacob Tremblay i Brie Larson. Poques vegades hem vist al cinema una estima maternal tan carregada de contradiccions i de dubtes, o la innocència dels ulls d’un infant contrastant amb tanta força amb la cruesa de tot allò que els rodeja. Dues sensacions que es desperten automàticament tan bon punt la pel·lícula comença i descobrim els dos personatges dormint abraçats dins d’una cambra estreta i obscura.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852