Publicat el 17/05/2018

INTERPRETACIÓ
Amy Acker, Alexis Denisof, Nathan Fillion, Clark Gregg, Reed Diamond, Fran Kranz
DIRECCIÓ Pedro Pinho
DURADA 177 min
GÈNERE Drama

No és fàcil dir què és exactament el que impedeix a La fàbrica de nada ser una pel·lícula rodona. Perquè el treball de Pedro Pinho aborda molts temes interessants, començant pel més obvi: la crítica del sistema capitalista (empleats sent tractats com a mà d’obra manipulable, patrons camuflant la submissió i l’obediència com a civisme i diplomàcia, els peixos grossos venent situacions desastroses com a bifurcacions inevitables plenes d’oportunitats…). Però encara hi ha més: en un determinat moment de la pel·lícula, els personatges principals aconsegueixen ocupar la fàbrica on treballen, decidits a rebutjar les condicions d’acomiadament imposades pels superiors. És llavors quan Pinho introdueix un nou personatge: un cineasta que vol convertir en documental la lluita dels empleats. De fet, fins i tot està decidit a conduir els esdeveniments fins al final que li interessa.

L’aparició d’aquest nou personatge porta amb ell una nova reflexió. En realitat, suposa l’abandó del punt de vista afectat (el de qui lluita per un salari) per analitzar la situació des d’un marc teòric. És a dir, el documentalista teoritza, des de la seva còmoda posició d’espectador, sobre la situació que viuen els treballadors i, decidit a plasmar el seu discurs, es disposa a intervenir en les accions dels personatges. D’aquest fet es desprèn la clàssica contradicció entre ideologia i posada en pràctica: sigui com sigui, no serà el documentalista qui perdi la feina. Però, de la mateixa manera, ningú com ell pot analitzar la situació des d’una perspectiva distant i relativament desapassionada. És precisament la seva manca d’implicació el que li dona la visió (suposadament) adequada per analitzar-la de forma relativament objectiva.

Sigui com sigui, el problema de base encara hi és: mentre no sigui ell qui s’hi jugui el sou, transmetre el seu discurs als treballadors serà un acte absolutament paternalista. I això també ho pateix el director Pedro Pinho: ell també se serveix d’una sèrie de personatges adequadament manipulats per exposar una reflexió. Per això el documentalista és com una mena d’al·legoria metalingüística sobre la posició que ocupa Pinho. Potser és la consciència d’aquesta contradicció allò que el condueixi a explorar tants punts de vista amb certa ansietat, com si intentés cobrir tots els fronts des dels que preveu ser atacat. Potser també és deu a això l’excessiva durada del llargmetratge, 177 minuts al llarg dels quals el director aborda infinitat d’estils, aconseguint moments brillants però caient en certa redundància.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari