Publicat el 27/06/2012

DIRECCIÓ Werner Herzog
DURADA 95 min

La nova pel·lícula de Werner Herzog (en realitat la penúltima, ja que han trigat tant a estrenar-la al nostre país que ja li ha donat temps de fer-ne una altra) és un documental encarregat pel History Channel. És clar que per molt que Herzog compleixi sobradament l’encàrrec, el film segueix sent una obra de Werner Herzog, amb tota la ironia i descreença pròpies del director alemany.
Com ja va fer amb Encuentros en el fin del mundo, Herzog torna a endinsar-se en un lloc misteriós: la cova Chauvet a França, a la qual només un selecte grup de científics havia tingut accés. Descobertes el 1994, aquesta cova té el privilegi de posseir les pintures rupestres més antigues que es coneixen, arribant fins als 32.000 anys d’antiguitat.

Herzog es mostra fascinat pel fet que la cova hagi estat segellada durant milers d’anys, de manera que s’ha creat una mena de càpsula del temps, com un fotograma congelat d’una pel·lícula sobre els inicis de la humanitat. De fet, gràcies al 3D (una de les poques ocasions en què té sentit utilitzar aquesta tècnica) les textures de les parets se’ns fan increïblement realistes, ajudant-nos a comprendre millor l’aprofitament que els homes del paleolític feien dels volums de la roca per potenciar el realisme i la dinàmica dels dibuixos.

D’altra banda, els esforços dels científics durant el metratge per explicar-nos les seves descobertes i teories xoquen de ple amb els raonaments d’Herzog i les petites bromes, com la comparació de la Venus de Willendorf amb Los vigilantes de la playa. La paradoxa planeja per tot el film, la tecnologia ens ajuda a comprendre la vida en aquella època, però el misteri de com era la personalitat d’aquells homes i d’aquelles dones quedarà ocult per sempre.

Curiosament, la combinació de document divulgatiu i pel·lícula poètica tan propi d’Herzog aconsegueix crear un efecte d’irrealitat. Ens endinsem en un somni, un paratge fantàstic on tot és possible encara que no comprenguem del tot què passa. Això queda definitivament plasmat en l’epíleg, més propi de la ciència-ficció que d’un documental.

La cueva de los sueños olvidados és, doncs, una pel·lícula sobre la impossibilitat de descobrir la veritat ni a través de la ciència ni a través del cinema, una oda a l’absurd, una paradoxa de la condició humana: perseguir fites impossibles. Definitivament, imprescindible.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc