Publicat el 02/05/2013

INTERPRETACIÓ
Mads Mikkelsen, Alexandra Rapaport, Thomas Bo Larsen, Annika Wedderkopp
DIRECCIÓ Thomas Vinterberg DURADA:111 min
GÈNERE Drama

La caza és una d’aquelles pel·lícules amb personatges tan meticulosament definits i situacions tan terriblement creïbles que gairebé es pot apreciar el seu perfil sense fixar-se en la tesi. I és que el món “fictici” que Vinterberg crea per desenvolupar el seu discurs és tan complet que només pel fet de descobrir-lo ja val la pena veure la seva pel·lícula. Es tracta d’un conjunt de -magnífics- personatges amb els quals empatitzem pràcticament sense distincions, fins i tot quan som testimonis de la trista situació que li toca viure al protagonista principal: d’un desafortunat malentès es dóna una situació en què sols sembla haver-hi cabuda per un posicionament vàlid, la qual cosa divideix els personatges en dos bàndols clarament oposats. I tot i així, deia, la nostra empatia segueix sent per a tots.

No cal dir que la pel·lícula sí que té un contingut i a més a més molt interessant. L’últim treball del director danès es basa en una interessantíssima reflexió sobre dues tendències socials contemporànies. I això és el que diferencia la dura crítica social que és La caza i els morbosos exercicis sadomasoquistes que són les pel·lícules del seu “dogmàtic” company, Lars von Trier. No se’m mal interpreti: em considero un gran admirador de bona part de l’obra del segon; però no hem d’oblidar que la vertadera essència del seu cinema consisteix en la recreació morbosa envers la desgràcia aliena. I aquesta característica tan distintiva dels seus treballs pot entendre’s com l’antítesi de l’aura anticonformista que envolta al nou treball de Thomas Vinterberg.

Malgrat tot, s’ha de reconèixer que el cas que ens ocupa sí que presenta certes similituds amb treballs com Rompiendo las olas o Bailar en la oscuridad, ja que Vinterberg ens planteja la història d’un bondadós personatge que de la nit al dia esdevé objecte d’incomptables injustícies arran d’un trist malentès. Però així com en el cas dels títols de Von Trier aquest últim sembla gaudir mostrant-nos la desgràcia dels seus personatges, en la pel·lícula present hi predomina una clara intenció de denúncia cap a la injustícia de la qual és víctima el protagonista. No hi ha cap mena de recreació, tan sols una dura veritat plantejada de manera seriosa i des d’un punt de vista disconforme. I aquí és on topem amb la primera tendència social sobre la qual reflexiona el director. Diu així: la facilitat amb què les persones s’uneixen en un linxament és infinita.

I aquest linxament ni necessita coneixements previs sobre la causa ni concedeix l’oportunitat de defensar-se al subjecte al qual es decideix odiar. Recordem com Lucas és irremeiablement titllat de pedòfil sense comptar amb cap indici per part dels acusadors i se li nega tota oportunitat de defensar-se. Com si li fos imposada una nova personalitat. I aquí és on trobem la segona tendència social sobre la qual Vinterberg ens parla: adonem-nos de la brutal lleugeresa amb què els adults imposen la seva lògica a la dels nens, arribant fins i tot a decidir per ells quines són les seves experiències viscudes. Pensem en l’escena en què la petita Klara acaba dubtant dels seus propis records en ser rebutjat el seu intent de desfer l’innocent malentès. En definitiva, una mostra més de la incondicional insistència amb què la societat es nega a replantejar-se les normes preestablertes, de la covardia que mostrem les persones quan es tracta de reflexionar sobre la validesa del discurs propi.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852