Publicat el 02/12/2015

INTERPRETACIÓ
Patricia Reyes Spíndola, Nora Velázquez, Silvia Pasquel, Arcelia Ramírez, Alejandro Suárez
DIRECCIÓ Arturo Ripstein
DURADA 99 min
GÈNERE Drama

Arturo Ripstein ha aconseguit trobar el punt mig entre objectivitat i denúncia que caracteritza les grans radiografies socials de la història del cinema. De fet sembla que el discurs del director prengui forma sense que ell ho pretengui: la pel·lícula flueix amb tota naturalitat i alhora té una planificació pensada clarament a partir d’un discurs. Els seus plans més aviat tancats, acompanyats per un encertat ús de la fotografia en blanc i negre, encaixen a la perfecció amb la voluntat de retratar un ambient miserable, cruel per més que pobre, i víctima al mateix temps que botxí.

Com passava amb Los Olvidados de Luís Buñuel i El limpiabotas de Vittorio de Sica, els personatges de La calle de la amargura no són bons o dolents ni herois o malvats: només víctimes d’un entorn que lluiten per preservar la seva integritat. Per això en certs moments cauen bé, de la mateixa manera que en d’altres desperten tota la nostra antipatia: per la seva situació han adquirit un caràcter camaleònic que sempre està pendent d’adaptar-se a les circumstàncies del moment, fet que destapa moltes de les contradiccions que defineixen l’ésser humà per excel·lència.

En poques paraules, són personatges que viuen en una situació extrema i actuen segons les lleis que han après. Lleis, d’altra banda, tan sols vigents de forma transitòria i imprevisiblement canviants. Així ho viu, per exemple, la prostituta a la qual li és arrabassada inesperadament la cantonada en què practica el seu ofici: just després d’arrencar-li de les mans part dels diners que ha cobrat pel seu últim ‘treball’, una dona que s’autoproclama «directora del negoci» (protegida per dos guardaespatlles d’edat adolescent) la informa que «el seu contracte ha expirat».

Però el més interessant del treball de Ripstein és la capacitat que té per dotar d’humanitat als personatges, per generar cap a ells repulsió alhora que compassió… fet que passa especialment en el desenllaç de la pel·lícula, moment en què afloren les debilitats de cada un, com si en l’acte d’arrabassar tots els seus béns terrenals també s’haguessin enderrocat els seus murs psicològics.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari