Publicat el 19/05/2016

Fa dues setmanes vaig veure El exorcista a la reposició amb què ens va obsequiar el cinema barceloní Phenomena. És curiós que fos precisament una pel·lícula que anys enrere va escandalitzar pel seu grau d’explicitació la que em fes enyorar les pel·lícules de terror que no buscaven destacar pel seu gènere. Parlo d’aquelles que cuidaven els personatges igual que ho farien si es tractés d’un drama, aquelles en què l’argument era el principal motor del producte i no la recerca del proper ensurt o el nexe entre un pla sanguinari i el següent. En definitiva, aquells treballs que tenien un cos prou sòlid per interessar qualsevol espectador i que no pretenien imposar el terror, sinó explicar amb naturalitat històries terrorífiques.

També va ser al Phenomena on vaig descobrir La bruja, destacada participant de les darreres edicions dels festivals de Sundance i Sitges, aclamada pel públic i la crítica. Es tracta d’una peça de terror que, malgrat no estar ideada amb tanta delicadesa com era el cas de l’anteriorment mencionada, sí que presenta una tesi i una reflexió que pesen molt més que la seva condició genèrica. Perquè el que se’ns presenta és abans una tragèdia que un festival terrorífic: si una cosa ens fa glaçar la sang en aquesta pel·lícula són les tràgiques peripècies per les quals passa la família que la protagonitza.

Robet Eggers, director i guionista, posa tots els seus esforços en la direcció d’actors i en la planificació de les escenes, sempre al servei de la història i dels personatges. És tal la seguretat que té en la seva tesi, que no necessita remarcar el que ja de per sí és inquietant. El pes de la pel·lícula sempre el porta la família i la seva lluita per sobreviure, així com la pobresa que la rodeja, les seves necessitats primàries insatisfetes i els conflictes morals que són fruit del fanatisme radical que la devora… Precisament és d’això del que ens parla La bruja: de les conseqüències del fanatisme teològic, de les profecies que s’autocompleixen per la por, de com allò temut sovint esdevé real precisament a causa del nostre terror.

Dues coses més fan d’aquesta pel·lícula una experiència inoblidable. La primera és fins a quin punt tots els personatges de La bruja es fan odiar i estimar al mateix temps: malgrat ser preses del fanatisme, el seu comportament sempre és creïble i de vegades fins i tot entranyable. La segona és com Robet Eggers es resisteix a decantar-se cap al terror o la denúncia: la seva pel·lícula és totes dues coses de principi a fi. La denúncia no li impedeix lluir-se en determinades escenes que clarament busquen l’ensurt, i aquestes compleixen amb la seva funció mostrant un respecte admirable envers la denúncia. En resum, tota una delícia, especialment quan un té l’oportunitat de descobrir-la en una sala tan fantàsticament equipada com és el cinema Phenomena.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari