Publicat el 12/10/2017

Joan Lascorz i Moreno, conegut al món del motociclisme com a ‘Jumbo Lascorz’ (L’Hospitalet de Llobregat, 1985),és un pilot d’automobilisme i expilot de motociclisme de velocitat català. Després d’haver competit amb èxit al Campionat del Món de Supersport i al de Superbike, el 2012 va patir un greu accident a Imola que el va deixar tetraplègic. El 2014 va tornar al món de la competició com a pilot oficial de ral·lis, competint en el Campionat d’Espanya de Ral·lis Tot Terreny i esdevenint el primer pilot tetraplègic a participar en una competició oficial del campionat estatal.

Com van ser els seus inicis, com va néixer la seva passió pel motor?
El meu pare em va inculcar la passió. Anàvem a fer ‘pocket bikes’ (minimoto) i fins i tot va arribar a muntar un negoci vinculat a aquesta activitat.

Quina va ser la seva trajectòria com a pilot fins que va patir l’accident?
Vaig començar a córrer amb pocket i després vaig passar als 125cc al Campionat d’Espanya. Movistar em va triar per fer la Copa 125cc al Campionat d’Espanya durant un any. Després vaig deixar de córrer per falta de diners i el 2004 vaig apuntar-me a la Master Honda Supermotard Cup 450 i la vaig guanyar. L’equip Glaner em va donar l’oportunitat de fer el Campionat d’Espanya de Supersport el 2005 i 2006 i de fer després el salt al Campionat del Món el 2007 i 2008; aquell darrer any vaig liderar el Mundial durant mitja temporada. El 2009 vaig fitxar com a pilot oficial Kawasaki i vaig fer dos anys més a Supersport, i després vaig arribar a Superbikes com a pilot de fàbrica.

L’accident que va patir al circuit d’Imola li va canviar la vida. Com va plantejar-se tirar endavant en aquell moment tan crític?
Es va ensorrar tot. En un instant tot se’n va anar en orris. Aquell maleït mur d’Imola em va tallar la il·lusió de tota una vida. Des de llavors he intentat refer la meva vida amb l’ajuda de molta gent i amb molta força de voluntat.
Un grup d’amics va crear la 17 Foundation fent referència al meu dorsal quan competia i, de mica en mica, van construir una fundació per ajudar a trencar barreres per a la gent que té lesions medul·lars. És un projecte a llarg termini però a poc a poc va endavant. A mi m’han donat l’oportunitat de tornar a competir i ara corro amb un bugui adaptat a les meves característiques. L’any passat vàrem guanyar el Campionat d’Espanya TT a la categoria de buguis, acabant tercers a la general. Aquest any hem començat a fer entrenaments al desert del Marroc i la intenció és arribar al Dakar.

En què consisteix la 17 Foundation?
La 17 Foundation té com a objectiu l’organització de sortides pel medi rural amb vehicles elèctrics adaptats; podeu veure més a www.17foundation.com. També pretén realitzar evolucions i aportacions tecnològiques per reduir les limitacions físiques dels lesionats medul·lars, i això és el que estem duent a terme amb el projecte GlanerTT-17Foundation. De moment, l’any passat ja vàrem guanyar el Campionat d’Espanya de Buguis per davant de molts pilots sense limitacions físiques… Fins i tot al pàdoc alguns deien que els sistemes de conducció que portava a la mà em permetien anar més ràpid! Podem dir que vàrem aconseguir l’objectiu de transformar una limitació en un avantatge.

Quins reptes i projectes de cara al futur té aquesta Fundació?
La veritat és que anem fent a mesura que obtenim recursos. Estem arrencant la iniciativa dels ‘zooms’, vehicles per fer excursions pel medi rural, i també muntem el projecte per anar al Dakar.

El 2016 es va proclamar Campió d’Espanya de Ral·lis a la categoria de buguis i tercer a la classificació absoluta. Com va viure aquesta experiència?
Va ser una gran satisfacció personal. L’oportunitat de fer quelcom gran i ser a més la inspiració per a molta gent que, amb la meva lesió, no s’imaginava que podria arribar a fer alguna cosa així.

La seva ha estat una actitud de superació personal, però molta gent no troba dins seu la capacitat o la força per tirar endavant. Què recomana a qui pugui estar en una situació similar a la que va patir vostè?
Has de saber envoltar-te de gent, tenir amics i crear il·lusió. Sempre hi ha quelcom positiu que pot venir i s’ha de ser perseverant. És evident que no puc frivolitzar i dir que la meva vida és millor que abans, però sí que puc dir que he tingut grans experiències i que hi ha moltes coses grans a fer a la vida. I molts cops les petites coses poden ser molt grans. Però, sobretot, el que m’ha reconfortat és estar envoltat de gent. Això t’inspira.

Quin tipus d’entrenament fa per preparar-se per a les competicions?
El que em va millor és fer cotxe; la veritat és que entrenar amb el bugui em manté despert, però això és car i no ho puc fer molt. Vaig a un fisioterapeuta de Mataró, en Joan de Taowo-Man, i em va molt bé. Abans anava a l’Step by Step, a Barcelona, però em quedava molt lluny. A casa tinc un petit gimnàs i a vegades faig alguna cosa.

És tan important la preparació física com l’anímica?
La fe mou muntanyes i la voluntat és el motor de tota acció humana. Jo sóc molt tossut, i potser això és el que fa que pugui fer coses que a priori semblin impossibles. Està clar que no es pot anar contra la física, però la voluntat de fer les coses ajuda i molt.

Quins són els seus reptes esportius de cara al futur?
Vull ser feliç i aprofitar al màxim la vida. Tinc la sort que quan corria vaig poder guanyar-me bé la vida i visc a la casa somiada, una masia a Maçanet de la Selva que em vaig habilitar. Ara intento treure rendiment de la casa i mirar de fer quelcom que em doni uns ingressos. Per exemple, serà el centre d’acció del Zoom Camp per a lesionats medul·lars. Paral·lelament, també estic vinculat al projecte 17Foundation; estem mirant de portar un pilot tetraplègic a fer el Dakar (jo mateix) i intentarem fer-ho molt bé, no només anar-hi a participar. Estic convençut que amb un bon cotxe més d’un es quedaria sorprès del que puc fer… Però necessito aquesta oportunitat. Estic segur que, algun dia, algú me la donarà. Llavors demostraré al món el que un tetraplègic pot arribar a fer. Això em té molt motivat.

 

Deixa un comentari