Publicat el 14/12/2011

INTERPRETACIÓ
Mia Wasikowska, Michael Fassbender, Judi Dench, Jamie Bell
DIRECCIÓ Cary Fukunaga
DURADA 115 min

El segle XIX sembla estar de moda. No són poques les adaptacions a la gran pantalla d’obres literàries d’aquell segle que es veuen en els últims anys, algunes més a prop de la fantasia que de la recreació històrica (l’abominació dita Sherlock Holmes, per exemple), d’altres que juguen amb els clixés i els gèneres, deformant-los fins aconseguir transcendir-los (estic pensant en la meravellosa Misterios de Lisboa). En aquest cas es tracta d’una adaptació potser més heterodoxa, tot i tenir una forta personalitat pròpia.

Cary Fukunaga dirigeix el guió de Moira Buffini (guionista també de la refrescant Tamara Drewe), en un intent de ser més fidel a l’esperit que al text pròpiament dit. El director de fotografia Adriano Goldman utilitza només llum natural, d’espelmes o de la llar de foc, a les seqüències d’interior, de manera que aporta el tenebrisme propi de la novel·la gòtica de Charlotte Brontë. D’altra banda, el personatge de Rochester, interpretat pel nou sex symbol Michael Fassbender, adquireix més protagonisme; així s’aconsegueix l’equilibri necessari en pantalla que no és necessari en paper.

El càsting és un dels millors encerts, amb una Mia Wasikowska com a protagonista que encaixa molt bé en la imatge de Jean Eyre que un es pot imaginar llegint la novel·la. Tot i que no respon al cànon de bellesa habitual, pel meu gust és una mica massa maca per al paper, però ho compensa amb una gran actuació. Judi Dench, que eleva la categoria de la resta d’actors amb la seva sola presència, i Jamie Bell, el noi del moment gràcies a Tintín, completen els papers principals, tots notables.

Amb això ja es té mitja pel·lícula resolta, però Fukunaga es perd. En un intent de no excedir-se en l’obscuritat, tant visual com intel·lectual, ni deixar-se emportar pel romanticisme més lleuger, el que aconsegueix és una fredor absoluta. En part per una qüestió de ritme (l’argument té un parell de batzegades que treuen l’espectador del film), en part per una utilització totalment desproporcionada de la música, es nota una profunda falta d’ànima que no s’ha sabut dissimular.

Potser és la millor adaptació de Jane Eyre que s’ha fet fins ara i segur que agradarà a la majoria dels amants de la novel·la de Charlotte Brontë, però no és ni de bon tros una gran pel·lícula. Per compensar haurem d’esperar que algun distribuïdor d’ànima aventurera gosi estrenar al nostre país la molt particular adaptació que ha fet Andrea Arnold (directora de la sorprenent Fish Tank) de Cumbres Borrascosas, la novel·la de l’altra germana Brontë, Emily, si més no per poder comparar.

 

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852