Publicat el 04/10/2018

«Hi ha molts esportistes amb talent i no han tingut èxit perquè no han tingut l’actitud necessària».

Jaime Alguersuari (Barcelona, 1950) és un expilot de motociclisme, periodista gràfic, editor i promotor d’esdeveniments esportius. L’any 1975 va fundar la revista Solo Moto, que va ser l’embrió del grup empresarial Alesport. Se’l considera un dels principals impulsors del motor a Espanya, per la seva feina d’editor i promotor.

Com comença la seva afició pel motociclisme?
La meva vinculació amb el món del motor és induïda perquè el meu pare, Paco Alguersuari Duran, era reporter gràfic, però al mateix temps ja la duia a dins. El meu pare va ser un dels fotoperiodistes més importants de la dècada dels 60, 70, 80 i 90 en un moment que jo defineixo com a «temps de blanc i negre». Allò em va permetre seguir de la mà del meu pare grans esdeveniments del món esportiu i conèixer pilots de l’època de moto i de cotxe. Evidentment Espanya no era cap potència en automobilisme ni en motociclisme, però vaig tenir la sort de conèixer els pares de la indústria espanyola i catalana, que van ser Derbi, Bultaco, Montesa, Ossa i alguna més; aquestes marques tenien famílies molt importants que han marcat l’esdevenir de la història.

Com decideix fer el pas a la competició professional?
Quan voltava amb el meu pare jo deambulava amb els ulls ben oberts, veient que allò que mirava i aprenia era el camí que volia seguir. A partir d’aquí vaig començar a córrer i vaig ser campió d’Europa de resistència, vaig guanyar a Le Mans les 24 hores amb Montesa fent equip amb Miguel Escobosa, i vaig guanyar també les 24 h de Montjuïc a la categoria de 250 cc. Les dues victòries de 24 h a Le Mans i a Montjuïc ens van donar el campionat d’Europa, vam ser campions d’Espanya de resistència un parell de vegades i amb Bultaco vaig estar a punt de guanyar les 24 h absolutes; vam quedar segons perquè el meu company va tenir un accident. Va ser, però, una gran satisfacció a la meva vida personal, perquè va ser un repte assolit i vam fer el rècord a Montjuïc de ser l’equip espanyol de motos i els pilots que més voltes havien fet mai.

En síntesi, què destacaria del seu palmarès esportiu?
Vaig ser campió d’Espanya de 250 cc en circuits de l’època, amb molt de perill perquè eren circuits urbans on vaig veure morir i ferir-se molts companys; jo només em vaig trencar les clavícules . Vaig ser subcampió d’Espanya de més de 500 cc i subcampió d’Espanya de la categoria de 50 cc lluitant amb pilots com l’Ángel Nieto i el Ricardo Tormo, per la qual cosa estic molt satisfet amb el meu palmarès.

Què s’aprèn fonamentalment de ser pilot de motociclisme?
A qualsevol competició has de venir après. Pots aprendre coses que són bàsicament d’experiència i que condicionen l’actitud que ja has de dur posada. En qualsevol esport, sigui individual o en equip, s’hi ha d’anar vestit d’actitud. Hi ha molts esportistes amb talent i no han tingut èxit perquè no han tingut l’actitud necessària, que és l’absoluta percepció que estàs fent alguna cosa imprescindible a la teva vida, que és un ‘dret de missió’. Després, tindràs mes o menys talent i probablement sortiran els talents extraordinaris, com el cas de l’Ayrton Senna en Fórmula 1, fa molts anys, o de Marc Márquez.

El periodisme gràfic i el món editorial també són activitats que el criden. Per què decideix encaminar-se cap a aquesta direcció?
Jo vaig néixer a una casa de fotoperiodistes, el meu pare i el meu germà gran, en Josep Maria. Vaig viure a casa la fotografia instantània, que volia dir fer-la, venir a revelar-la a casa, on hi havia un laboratori petit, i anar corrents al diari a portar les fotos, o bé posar coloms perquè el meu pare enviava els clixés amb coloms missatgers. Ell tenia voluntat i una actitud, per a ell allò era transcendental, i jo ho vaig aprendre. Als 16 anys em vaig adonar que la meva passió era el motor, que volia fer una revista i que volia córrer. Vaig començar a córrer molt d’hora, l’any 68, a Granollers, a la categoria de 75 cc amb una Rieju, i vaig ser tercer. Allò em va dur a pensar seriosament a fer una revista. La que hi havia a Espanya ja feia molts anys es deia Motociclismo, i jo volia fer-ne una a Catalunya però més informal, que donés moltíssima importància a la fotografia i que fos en color.

La revista Solo Moto que va fundar esdevé un referent al país. Com s’aconsegueix connectar tan bé amb els amants del motor?
L’any 75 jo tenia 25 anys, i vam fer el Solo Moto, que ja va sortir en color quan encara hi havia moltes revistes que eren en blanc i negre. Va ser un èxit que encara dura. A través de la revista vaig aprendre l’art d’esser succint, de resumir alguna cosa de manera entenedora. Al Solo Moto els titulars van ser sempre captivadors i les opinions de la publicació sempre pretenien portar ràpidament a l’entusiasme, a la diversió i sobretot a la reflexió. Va ser una experiència única de la qual em sento molt, molt satisfet.

Com ha de ser un bon periodista esportiu?
En algunes conferències que he fet a la universitat els dic als joves que volen ser periodistes que ara jo no ho recomanaria, i lamento dir-ho, però ara el periodisme s’està devaluant amb tot això d’Internet i la facilitat amb què es pot fer córrer qualsevol opinió no informada. Els bons periodistes no són notaris, no escriuen el que aparentment veu tothom, donen la notícia amb una versió més intel·ligent que permet veure-la millor. Un periodista ha de ser una persona entesa; si ho portem a la política hauria de tenir la capacitat de ser tan bo o més que un ministre. Lamentablement, el percentatge de periodistes que no són notaris és molt baix.

Pel que fa al motor, en l’àmbit internacional, en comparació amb altres països, com està Espanya actualment?
Lamentablement, a la cua del món. Als anys 70 Espanya estava d’alguna manera aïllada de la resta d’Europa pel tema del franquisme. Jo vaig córrer les 24 h de Le Mans amb una Montesa, i per sortir d’Espanya va ser una odissea. Per això et donava un plus d’orgull demostrar que no érem europeus menors. En motociclisme vaig crear el Criterium Solo Moto, i d’aquí van sortir tots els que serien campions del món: Sito Pons, l’Aspar, en Gibernau, en Crivillé, en Garriga, l’Alzamora. Després, vaig pensar que podria fer-ho amb l’automobilisme i vaig fer la Fórmula Nissan. El primer any, 1998, va guanyar en Marc Gené i va anar a la Fórmula 1. El 99 vam anar a Itàlia a buscar un noi de 17 anys que es deia Fernando Alonso. Ell no volia ser pilot de monoplaça, ell era pilot de kart, però aquell any va guanyar el campionat. Vam canviar el món amb la Fórmula Nissan i més tard vam fer les World Series, primer ‘by Nissan’, després ‘by Renault’, i més de 25 pilots van anar a la F1. Tot això va sortir de la meva determinació, perquè era qui duia la batuta, però jo no era ningú sense l’equip de persones que m’han ajudat: Juan Porcar, Jordi Castells, Antonio Martínez Muniente, Carlos Martín, Juan García Luque… La llista seria interminable. Ells eren en les seves especialitats molt millors que jo, i van fer el miracle que la Federació Espanyola d’Automobilisme, amb la Federació Internacional d’Automobilística i la Federació Espanyola de Motociclisme, em donessin medalles d’or, que acostumen a donar-se a campions del món i jo no ho he estat mai. És molt difícil que una sola persona tingui medalla d’or de motociclisme i automobilisme, especialitats que semblen similars però no tenen res a veure.

El món esportiu del motor (motos, cotxes…) al país s’ha anat consolidant en els darrers anys. Quins serien, però, els grans reptes que encara queden pendents?
Respecte al futur de l’esport de motor no sóc gaire optimista. Amb el tema digital i el canvi en les aficions, em sembla força evident que el món del motor entrarà en un col·lapse. Als fills dels millennials no els interessa tenir un cotxe ni una moto, no veuen carreres, no consumeixen televisió, han entrat en una fase d’estímul propi a través de la participació per la pantalla. Quan nosaltres corríem amb motos firmàvem molts autògrafs, perquè els que corríem érem nosaltres; amb el món digital corre tothom, tothom és un heroi. La gent comença a abandonar això de mirar el que fan els altres per fer-ho ells en jocs on participen milions de persones i surt el teu nom. Abans el Solo Moto es venia molt perquè la gent volia veure el seu nom en una classificació d’un trial que havien corregut 200 persones. Ara fan un tuit i surt el seu nom i la seva foto, i l’envien i ho veuen potser 30 persones, i ja s’ha tornat famós. D’aquí a vint anys probablement desapareixerà el que avui coneixem com a Fórmula 1 i Moto GP i serà una altra cosa que no tindrà res a veure.

Quins esdeveniments importants destacaria de la seva feina com a promotor?
El trial en pista coberta que vam fer l’any 1978 al vell palau del c/ Lleida, a Barcelona, i que complirà 40 anys ininterromputs. Va ser idea meva, però necessitava les mans, l’enginy i la intel·ligència que van posar en Pere Pi i en Joan Bordas. El palau tenia una cabuda de 4.500 persones, i al final va haver de venir la Guàrdia Urbana perquè hi havia més gent fora del palau que hi volia entrar que la que hi havia a dins. Després, vaig fer el Supercross, l’Enduro Indoor, que era ficar un enduro dins del Palau Sant Jordi, Dirt Track amb en Marc Márquez, que va durar 5 anys, el Freestyle, que va ser el primer que es va fer a Europa, dins del Supercross de Barcelona. En tots aquests indoors, més important que jo és en Jordi Castells, la meva mà dreta i esquerra, la meitat de la meva ment i un bon tros del meu cor. De la mateixa manera, a la revista Solo Moto actualment l’heroi és diu Antonio Martínez Muniente. Igualment important és en Juan Porcar, que ha estat la persona que durant aquests 42 anys ha estat al meu costat i que ocupa el meu lloc a la companyia que vaig fundar.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Lucas Fox
Servei de neteja Pere i Angel