Publicat el 22/02/2012

INTERPRETACIÓ
Leonardo DiCaprio, Naomi Watts, Josh Lucas, Judi Dench
DIRECCIÓ Clint Eastwood
DURADA 136 min

J. Edgar Hoover va ser el director de l’Agència d’Intel·ligència Interna dels Estats Units d’Amèrica (que ell mateix va rebatejar com a Federal Bureau of Investigation l’any 1935) entre els anys 1924 i 1972. En certs moments va arribar a ser fins i tot més poderós que alguns dels vuit presidents amb els quals va treballar, gràcies als informes secrets que guardava a la seva oficina.

Una pel·lícula sobre un personatge com aquest, amb tota la controvèrsia que l’envolta, mai no acontentarà tothom. Molts veuran en ella una hagiografia que prova d’humanitzar un personatge fosc i tirànic, probablement més semblant a un tirà feixista que ha tingut els EUA, però també hi haurà els que hi veuran un atac a una figura capital de la història nord-americana, gràcies a la qual es van modernitzar els mètodes policials per mitjà de les ciències forenses.

Però Clint Eastwood parteix d’un molt bon material de base, el guió de Dustin Lance Black (guionista també de Milk de Gus van Sant), per construir la història fragmentada d’un personatge des del punt de vista que ell tenia de si mateix. Així, la pel·lícula s’endinsa en la llegenda que el propi Hoover va crear de si mateix a partir de les memòries que dicta a successius mecanògrafs, des dels atemptats anarquistes a Washington el 1919 fins a les escoltes il·legals que va ordenar Richard Nixon i que van suposar la seva perdició.

El pla privat i el públic del personatge es barregen magistralment gràcies a un muntatge superb que va donant salts en el temps (gens aleatoris, al contrari del que pot semblar a primera vista) i intenta explicar l’ambició, la paranoia i la tendència psicopàtica del personatge a partir de la relació amb la mare i l’homosexualitat reprimida. Això que en mans de qualsevol altre hagués acabat sent pur sensacionalisme, en mans d’Eastwood agafa tints de tragèdia clàssica postmoderna amb un clímax tan pertorbador com emotiu en una escena clau entre Hoover i Clyde Tolson, el fidel ajudant i confident, amb qui ho va compartir tot excepte el llit.

La interpretació de Leonardo DiCaprio és excel·lent, bordant una aproximació difosa, entre el mite i la realitat, del personatge, però sense necessitat de caure en l’exageració ni en l’estridència. Dicaprio aconsegueix fer-nos oblidar, fins i tot, la immensa quantitat de maquillatge que porta a la cara en gran part del metratge, al contrari del que succeeix en el cas de Josh Lucas, molt poc creïble com a ancià, tot i que perfecte en els moments de joventut.

Eastwood ha tornat a crear una gran obra, confirmant-nos que estem davant d’un mite vivent de l’art cinematogràfica.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2