Publicat el 03/05/2018

Isla de perros de Wes Anderson utilitza la mateixa estratègia des de fa anys: utilització de multitud de personatges per dibuixar una història laberíntica, que navega entre la ingenuïtat i el pervers. Ja sigui interrompent la comèdia amb girs dramàtics (casos de Life Aquatic i Viaje a Darjeeling), amb finals agredolços oberts a lectures transcendentals (cas de Moonrise Kingdom) o fent ús de la nostàlgia com a analgèsic edulcorat contra la imparable destrucció del temps (cas d’El gran hotel Budapest), Anderson sempre aconsegueix estrènyer el múscul emocional de l’espectador, almenys durant uns minuts. Però, pel que sembla, l’apartat tècnic acapara tota la seva atenció quan es mou pel terreny de l’animació.

Durant els primers vint minuts, tot em sembla sorprenent. La pel·lícula arrenca amb un fantàstic pròleg sobre l’enemistat entre gossos i gats i aconsegueix que, de sobte, em vingui de gust visionar una sèrie d’aventures on el camp de batalla amb prou feines traspassa el sector caní. L’hàbil mà d’Alexander Desplat torna a marcar el tempo en perfecta sincronia amb el muntatge. L’alt nivell del detall aconsegueix que el maldestre moviment dels personatges quedi compensat per la complexa completesa de les imatges, que casen fantàsticament amb la treballada edició de so. Tot aquest engranatge em manté fascinat fins que descobreixo que, en realitat, estic contemplant el xassís d’una màquina buida.

Sí, sóc conscient del rerefons crític que conté el plantejament inicial: els gossos com a metàfora de certs sectors socials que el govern assenyala com a responsables d’un conflicte ideat i executat per ell mateix. És un punt de partida interessant que queda desgastat tan aviat com es planteja. De fet, arribat el segon acte sembla que Anderson es limiti a seguir el cànon d’una sèrie de convencions argumentals, intentant acabar el relat de la manera que sigui. Tal és el grau de conformisme, que fins i tot fa acte de presència el tòpic fal·locèntric de la clàssica historieta d’aventures: el paper dels personatges femenins es redueix a caure rendits als peus dels seus admirats herois. Així és com tot el producte acaba adquirint un caràcter previsible, simplista i pràcticament buit.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
tomorrowland
Meslloc