Publicat el 28/03/2012

INTERPRETACIÓ
François Cluzet, Omar Sy, Anne Le Ny, Clotilde Mollet
DIRECCIÓ Eric Toledano i Olivier Nakache
DURADA 115 min

El tàndem de directors format per Olivier Nakache i Éric Toledano, una parella ben avinguda pel que fa a la cinematografia, des de fa més d’una dècada, han convertit Intocable en un dels fenòmens comercials de l’últim cinema francès, encara que solament es va endur un dels premis César (a l’actor Omar Sy) dels nou pels quals estava nominada.

Comèdia basada en fets reals sobre dos homes que mai no s’haurien d’haver trobat: Philippe (François Cluzet), un home adinerat que pertany a l’aristocràcia, i Driss (Omar Sy), un jove necessitat de diners que procedeix d’un barri marginal i que a sobre acaba de sortir de la presó. Philippe, discapacitat que necessita una persona per a la seva cura, davant l’encotillament i credencials dels candidats, acaba decantant-se pel descarat marginat social, l’espavilat que només pretén cobrar l’atur; un nouvingut que no compleix els requisits preestablerts, però que probablement sigui l’únic que no el mira amb pietat i compassió.

En aquest “desequilibrat” duo se sustenta l’ànima de la pel·lícula i, simultàniament, es juga constantment amb el brutal xoc de contrastos: cultural, econòmic i social, la qual cosa, oferirà una infinitat de situacions còmiques. Impagables són les escenes en les quals Philippe pretén instruir a Driss en els seus refinats gustos: ja sigui música clàssica, òpera, literatura, poesia o art modern, per topar-se amb les desartillades burles del seu empleat, a les quals ni tan sols ell es podrà resistir. El xoc cultural és brutal i, encara que semblen destinats a no portar-se bé, Philippe i Driss trobaran l’un en l’altre la il·lusió que els falta en les seves vides i seran carn i ungla. Es prendran amb alegria els impediments de tots dos per aconseguir, junts, atrevir-se amb tot.

Intocable podria enganyar per la seva aparença de drama lacrimogen i de penúries, no obstant això, no és una pel·lícula típica, ni cau en la banalitat; al contrari, és tremendament intel·ligent, divertida i enginyosa. Té els tocs necessaris de drama incrustats en una comèdia dolça, blanca, amable i emotiva en la seva justa mesura. Una pel·lícula que ens demostra que es pot bromejar amb tot, però que, sobretot, ens fa sentir millors persones i sortir desbordants de felicitat una vegada finalitzada la projecció. Perfecta harmonia entre emoció i imatge, delicada i simpàtica… hauríem de poder veure més pel·lis d’aquestes.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc